Seixanta cançons per a seixanta anys. ...i 10, final.

Doncs bé, ara sí, avui és l'últim dia del recopilatori...demà serà l'aniversari i totes les cançons estaran mostrades. M'agradaria escoltar repliques o comentaris sobre la tria o sobre la no tria, sé que hi han tantes bones cançons que no he mencionat que potser estarien millor que alguna de les posades, sí, ho sé perfectament i he de dir que he volgut, voluntariament, fugir dels tòpics No 1i grans èxits, -és cert que algun s'ha colat entremig de totes- per dir alguna cosa, ja vaig avisar que són molt poques les cançons de lluita i compromís social, tenen el seu propi espai en aquest blog...Ho sento, no calia donar explicacions, però sóc d'aquests que ho fan sense que ningú se les demani...Acabem?

No 55 WISH YOU WERE HERE: PINK FLOYD

Aquesta de ben segur que no mancarà mai en cap "play-list" que confeccioni jo. La trobo tan ben feta: una producció magnífica, una sonoritat espectacular i un tema enorme, que sempre s'ha dit que anava dedicat al membre de la banda que abandonà per culpa de la mala  vida que diríem, encara que rumors els col·loquen a l'estudi de gravació mentre es confeccionava el disc...quin disc!

No57 WITH A LITTLE HELP FROM MY FRIENDS: JOE COCKER

Cançó dels Beatles que Joe Cocker va elevar a la categoria de mite el dia que la cantà al Woodstock. Poques vegades haurem escoltat una versió amb tanta força expressiva, amb aquestes ganes de fer ben fetes les coses, com si fos l'últim que has de fer a la vida. Per això i pel títol és que està aquí.

No 58 WITHOUT YOU: NILSSON

Ai, amics! Si sabéssiu  les vegades que va sonar aquesta en el meu K7. Quantes hores pensant en ella i ella no hi era...No, aquesta no la puc deixar fora de cap de les maneres. Quan l'escolto els temps passats retornen com una onada i omplen tot l'espai de la meva vida...I jo no sóc dels que pensen que fou una  de les millors cançons del S XX, és una bonica balada trista, però...

No 59 YOU'RE SO VAIN: CARLY SIMON

 De jovenet l'escoltava amb els companys quan entrava al bar, que aleshores dèiem, del "pijos". Sonava molt sovint, però no em deia res, era una més d'aquelles comercials que sonen i sonen, i jo estimava el folk, em semblava més proper...Amb el pas dels anys, els records me l'han recuperada amb noves visions que em fan escoltar-la amb cert plaer, no és dolenta la cançó i la veu de la Carly mereix cert respecte.

I per acabar una que dedico a tots vosaltres, amics i companys, que sempre he tingut a la vora, la dedico i m'agradaria que de veritat sentíssiu que en mi tots you've got a friend...

No 60 YOU'VE GOT A FRIEND: CAROLE KING

...i com deia aquell: "això ha estat tot amics!!!" Només desitjar que us facin passar una bona estona.

Seixanta cançons per a seixanta anys. ...i 9

Bé, ja hi som, hem arribat a les deu últimes; no són ni les millors ni les pitjors, ja vaig avisar que l'ordre era alfabètic, precisament per això, per evitar catalogar les cançons per la seva posició dins del llistat. Mireu sinó aquesta primera d'avui. Tocava haver-la posat ahir, amb les de la seva lletra, però...només volia arribar a les cinquanta i aquesta serà la...

No 51 TODO ES DE COLOR: TRIANA

Un petit poema, dues guitarres uns cants d'ocells i una mica de percussió. Cal res més per fer una bella cançó? Jo crec que no, vet aquí la proba.

No52 UN RAMITO DE VIOLETAS: MANZANITA

Durant més deu minuts he estat dubtant si posar aquesta versió o la de Cecilia. Totes dues m'agraden, però aquesta te la força de la veu esguerrada del cantant i l'altra és un cafè amb llet ensucrat que es fa massa empallegós, a la meva orella, quedi clar. Records de joventut...

No 53 VESPRE: ELS PETS

Cançó per adolescents amb les hormones esvalotades, que creuen que la vida és així de senzilla. Però que voleu que us digui, a mi m'arriba bé i l'escolto amb complaença.

No 54 VOLDRÍEM: L'HAM DE FOC

Ja he dit més amunt que L'ham de foc té cançons molt fermes, amb composicions on priva el mestissatge de cultures que a mi tant m'emociona. La lletra és dura de pair, però s'escau perfectament amb la música andalusí que l'acompanya. Quan l'escolto tot sol al cotxe no puc evitar apujar el volum...Bona, molt bona!

 No 55 WA YEAH!:ANTÒNIA FONT

Diuen que l'Oliver quan van gravar aquesta cançó va dir que seria el final del grup ja que no farien mai més res que s'assemblés i arribés a cotes de popularitat que arribaria aquesta Wa yeah!. Com deia algú altre, "potser sí que exageren" però és cert que si l'escoltes et fa bellugar a la cadira o, fins i tot, et fa aixecar per seguir el seu ritme. He triat el vídeo en directe amb The New Royal Cuatro Quesos Philharmonic Orchestra perquè el clip original no em fa el pes per la cançó.



...I DEMÀ LES CINC QUE COMPLETARAN EL LLISTAT.

Seixanta cançons per a seixanta anys. ...i 8

Mica en mica això es va acabant, només queden dos dies més per arribar als seixanta i vull deixar enllestida la col·lecció que estic confeccionant, cosa que fa que ni vulgui perdre ni un instant en presentacions, d'acord?

No 45 SI ARRIBEU: LLUÍS LLACH

Quantes vegades havia arribat a pensar allò de: "aquest tio està cantant amb una lletra que podria ser la meva existència!",perquè el que es diu en la cançó de ben segur que més d'un i més de dos ho hem experimentat al llarg de la nostra vida. Tanmateix, em repeteixo: té tots els ingredients per dir-se "cançó", cosa que me la fa molt agradable d'escoltar...

No 46 SR. TRONCOSO: TRIANA

 

Ja sé la dita: sobre gustos, colores!, però a mi aquesta m'emociona des del primer dia que em va sona en un K7 que vaig trobar fent la mili. La combinació de guitarres i veus em sembla esplèndida i la melodia em transporta i fa sentir moltes coses que ara no diré. Triana fou "mucho" Triana.

No 47 TAKE A WALK ON THE WILD SIDE: LOU REED

 

Lou Reed no ha estat mai de la meva devoció, per què negar-ho? Tanmateix, així com la frase anterior és ben certa, també ho és que aquesta cançó em roba el cor. Sense ni saber de que va ja m'agradava el seu seqüencial amb la línia de baix marcant-ho tot de dalt a baix o viceversa...després, quan vaig traduir la lletra, va ser una gran descoberta...i aquí està.

No 48 THE PARTISAN: LEONARD COHEN

Quin himne, aquest de l'avi Cohen! M'agrada la seva melodia, però, a més, com fa versos en francès, vaig entendre la lletra des del primer dia, quin homenatge als homes (i dones, és clar) que lluitaven contra un enemic més fort i nombrós que ells i que calia vèncer. No podia faltar.

No 49 TINC EL QUE VULL: L'HAM DE FOC

 

Grans tocs mediterranis en una música que fa somiar en altres terres. Aquest grup no ha prosperat molt en quan a edició de nous discs, però els dos que li conec són esplèndids. Aquesta és una petita mostra. més avall, hi hauran una més.

No 50 TO FRANCE: MIKE OLFIELD

 

Una més del "vell camp" que potser no ha estat tan escoltada com els  seus  "tubullars", però que et deixa un bon regust a dintre. Motiu pel qual la tenim aquí, les cançonetes també mereixen el se espai.

Seixanta cançons per a seixanta anys. ...i 7

Avui serà una mica més llarg tot això. Farem des de l' N fins a l' R, no us espanteu, el recorregut tampoc serà tan llarg com imagineu. La primer<a d'avui serà...

No 35 NIGHTS OF WHITE SATIN: THE MOODY BLUES

La primera balada que la gent de la meva generació vam escoltar, la que tots volíem ballar. El rock es feia simfònic, afegia noves formes o maneres, el soroll era un altra cosa. Personalment no conec ningú amb més de 50 anys que no l'agradi...A mi, que sempre he dit que no m'agrada el rock, em van venir moltes ganes de tenir-la a casa dins la meva col·lecció...i la vaig aconseguir.

No 36 NOMÉS HAN PASSAT CINQUANTA ANYS: JOAN ISAAC

Torna Isaac al llistat, ara amb una cançó que resum la seva vida fins que va tornar a la cançó, però que no deixa de ser una biografia de tota una generació que hem viscut els mateixos anys. Ben interpretada i amb arranjaments molt bons, cantada en directe al Nacional. M'agrada...

No 37 OH VERY YOUNG: CAT STEVENS

Qui no recorda la cançó primera que va ballar amb una noia a qui estimava? Suposo que poca gent, jo sí, la recordaré sempre...Era la segona vegada que entrava en una "disco", no ho he sigut mai de "discos" -quina contradicció, no?- i em feia molta vergonya demanar-li'n, de ballar, però la insistència d'un company perquè ho féssim tots dos alhora va ser el detonant...ella no es va negar, però...Algun dia em penediré d'haver escrit tot això.

No 38 OPHELIA: NATALIE MERCHANT

Natalie Merchant és una veu que vaig descobrir en una d'aquelles recerques que hom fan per Internet buscant altres coses i allà surt un vídeo d'aquesta dona cantant i em deixa bocabadat fent que abandonés la recerca i  continués amb ella fins al final. És clar que no entenc moltes de les seves cançons, però m'emociona el seu savoir faire i naturalment la seva veu i entonació...tot un descobriment.

No 39 PAÍS PETIT: LLUÍS LLACH

La cançó, tots ho sabem és d'en Llach, però m'agrada aquesta versió una mica canyera del grupo Ocults que, no obstant, s'acompanyen del cantant de Verges. El disc que conté aquesta cançó és tot un cant d'amor a la petita pàtria de cadascú, i a més una delícia musical...

No 40 PALABRAS PARA JÚLIA: PACO IBAÑEZ

Aquest va ser el primer disc que vaig compar: "Paco Ibañez en el Olympia", allà als magatzems de can Jorba, encara el conservo com un petit tresor, amb les seves cançons censurades i amb petites meravelles que et travessen la pell i l'ànima com aquesta "Palabras para Júlia" tota una reflexió sobre el futur d'una nena que creix i arriba ser gran. Paco és un referent, però aquí anem, o intentem anar, més enllà de les referències.

No 41 QUE TINGUEM SORT: LLUÍS LLACH

Bé, és d'aquelles que no cal donar moltes explicacions del per què són aquí. Per a mi és de les que anomeno "la cançó", és a dir, allò que entenc que ha de fer o tenir una melodia per definir-la com a cançó: lletra senzilla i entenedora, música sense complicacions que arribi i melodia agradable per escoltar. 

No 42 ROMEO AND JULIET: DIRE STRAITS

No sé com dir-ho, ho intentaré directament: a molts els agrada "Sultans of swing", a mi m'agrada "Romeo and Juliet" més que l'altra, que també és bona, no ho nego, però torno al comentari anterior, és molt més senzilla que l'altra i la melodia m'agrad més. 

No 43 ROSES BLANQUES: LLUÍS LLACH

Quan Lluís Llach s'uní amb Martí i Pol va guanyar en poesia (quines coses a dir, oi?). Les seves lletres prenien més cos i forma que no sempre força i aquesta és d'aquelles que em va enamorar a la primera audició. És cert que estava entre mig del disc "Rar" que, com el nom indica, era una barreja de cançons sense connexions entre elles, malgrat la qualitat de totes elles. Moltes ja les coneixia d'altres gravacions, però aquesta era diferent i tenia uns arranjaments que m'agradaven...i aquí està.

No 44 RUMOR: TRIANA

Ja he parlat de Triana anteriorment, del seu estil nou i fresc de flamenc barrejat amb un rock quasi simfònic, però acompanyat amb unes lletres que volien trencar la censura com fos, però que no sempre ho aconseguien com en aquesta que no es podia radiar només per això que diu de "la guitarra a la mañana // le habló de libertad".  Records d'anys d'il·lusions ara perdudes. 

Salen de sus pensamientos
cosas que no quieren callar
por las calles y los caminos
que viene la madrugá,
la guitarra a la mañana
le habló de libertad.

Demà més.

Seixanta cançons per a seixanta anys. ...i 6

Avui arribarem a la meitat  d'aquest recull i la depassarem, però això no és l'important. M'agradaria molt que us fes una mica feliços el fet d'obrir aquest blog i escoltar aquestes cançons que un dia a mi m'il·lusionaren i per això encara les porto en el record i en l'oïda, que malgrat els anys encara les escolto molt sovint. Comencem.

No 29 LATE IN THE EVENING: PAUL SIMON

Paul Simon va voler fer "fortuna" al cinema com el seu company Garfunkel, però no va estar de molta sort. Va fer el guió i protagonitzà la pel·lícula: One-trick pony donant-hi un toc autobiogràfic, després edità la banda sonora que no fou cap meravella, però allà hi havia aquesta cançó que em fa ballar quan l'escolto.

No30 LET HER GO: PASSENGER

La frase és tan contundent: "Only know you love when you let her go...and you let her go" (Tan sols saps que l'etimes quan la deixes marxar...i la deixes marxar).Buffff! Però, a més, a més aquest senyor canta amb un estil que t'arriba de seguida, suavitat i bon ritme en quasi totes les cançons, però sense estridències ni sorolls no desitjables, tot sona bé.

No 31 M'ACLAME A TU: OVIDI MONTLLOR

Ovidi enorme, com sempre ben acompanyat i triant poemes enormes, Amb aquesta sempre acabo amb gallina de pell. He triat aquest vídeo per poder gaudir de l'Ovidi en directe, "els artistes, els cantamts i els pallassos" que deia ell. Com l'enyoro!!!

No 32 MAMY BLUE: POP TOPS

La dictadura era molt viva encara, però ja es feien arranjaments de qualitat que et feien la vida una mica més agradable... "pos eso!!!"

No 33 MAN IN BLACK: JOHNNY CASH

Ja ho vaig dir, Johnny Cash és un personatge estrany, però té cançons que jo no deixaré mai d'escoltar i ara que sé allò que em diuen encara menys. Busqueu la lletra i traduïu-la, és immensa

No34 MONTSERRAT: OVIDI MONTLLOR

La cançó es diu "Montserrat", però podria ser Elisabet, Josefina, Immaculada, Maria, qualsevol nom de dona li fora escaient, és una gran cançó d'amor, i feta pel propi Ovidi. Jo que vaig anar comprant tots els Lp's del cantautor d'Alcoi així que sortien al mercat, recordo quan vaig arribar a casa amb aquest i en girar el disc per escoltar la cara B comença a sonar això...vaig emocionar-me. Que ben dit i explicat, quanta enveja -de la bona- per aquells que saben dir les coses amb les paraules més encertades, com l'Ovidi...en fi, també penjaré la versió en directe cantada a TVE. És un bon document i s'ho mereix.

Demà més.

Seixanta cançons per a seixanta anys. ...i 5

Comença la cinquena entrega d'aquest llistat de seixanta cançons amb la que fa...

No 23 INNOCENT: MIKE OLDFIELD

Podria haver posat qualsevol altre de Mike Olgfield. És prou bo i conec el suficient la seva obra, però volia sortir una mica dels tòpics, sempre escoltem les mateixes cançons d'ell i aquesta no és pas un excepció del tot, però gairebé.Té ritme que, fins i tot es deixa ballar, i es d'agradable escolta...Altres arribaran.

No 24 IRENE: LLUÍS LLACH.

Està clar que si l'ordre no fos, com és, alfabètic, aquesta cançó ocuparia els primers espais a la llista. M'agradava molt de jovenent i a més em recordava aquella dona més gran que jo que me la va ensenyar i de la qual em vaig quedar penjat uns mesos...temps aquells!!!

No 25 KILLING ME SOFTLY WITH HIS SONG: ROBERTA FLACK

Té una raó molt simple per ser-hi aquí: és una bella vella cançó.

No 26 KNOCKIN' ON HEAVEN'S DOOR: BOB DYLAN

Em va frapar tant l'escena del film de Sam Peckinpah amb la mort del Sheriff i la seva dona sense poder fer re per ell més que plorar... He de dir que tambá va fer molt el fet d'escoltar-la cada dia al "juke-box" del bar on passava alguna de les tardes ensopides de la ciutat, un company, només entrar al bar, treia una moneda de la butxaca i la feia sonar.

No 27 LA QUÊTE. JACQUES BREL

Efectivament una cançó del gran Jacques Brel i no és: "Ne me quitte pas". No obstant això, aquesta té tota la força i el talent que el seu interpret acostuma a regalar-nos en cada una de les seves melodies. A més és una escena del musical "L'homme de la Mancha" i, qui em coneix sap de la meva passió per aquest personatge.

No 28 L'AMOR ÉS DÉU EN BARCA: MIQUEL GIL

Quina cançó aquesta!!! Lletra d'un poema d'Enric Cassasses i música de Miquel Gil. Amb tocs plenament mediterranis es deixa escoltar amb frescura i l'assimilem de seguida. És...com us ho podria dir??? molt digna, bella...per escoltar plàcidament i reflexionar una mica amb el que diu, no gaire, només una mica!

Seixanta cançons per a seixanta anys. ...i 4

Avui em poso massa tard i encara queda molt per fer, anem per feina i deixem les presentacions per una altra estona més positiva i pràctica. OK?

No 17 GRÀCIES, VIDA, GRÀCIES: JOAN ISAAC

Ja vaig fer un post sobre Joan Isaac el qual penso que, amb el pas del temps ha millorat tant en qualitat com en interpretació. Tanmateix compon unes lletres que aquells que tenim certa edat ens sentim del tot identificats. Aquesta és una bona mostra d'això que dic, de ben segur que vindrà alguna més.

No 18 GRANDOLA, VILA MORENA: JOSE AFONSO

Grândola, vila morena                                                    Terra da fraternidade                    
Terra da fraternidade                                                     Grândola, vila morena
O povo é quem mais ordena                                          Em cada rosto, igualdade
Dentro de ti, ó cidade                                                   O povo é quem mais ordena

Dentro de ti, ó cidade                                                   À sombra duma azinheira
O povo é quem mais ordena                                        Que já não sabia a idade
Terra da fraternidade                                                    Jurei ter por companheira
Grândola, vila morena                                                   Grândola, a tua vontade

Em cada esquina, um amigo                                          Grândola a tua vontade
Em cada rosto, igualdade                                              Jurei ter por companheira
Grândola, vila morena                                                  À sombra duma azinheira
Terra da fraternidade                                                   Que já não sabia a idade

INOBIDABLE! TOTS DRETS I CANTANT A PLE PULMÓ!

No19 HELENA, DESENGANYA'T: PAU RIBA I OM

Feia poc que havia adquirit un K7 gravador quan un bon amic d'infància em va convidar a casa seva per escoltar els seus discs (gràcies Ton). En aquells temps encara era un pardalet en això de la música, ja tenia algun disc vell de la família i m'agradava molt un programa que feien a la ràdio a les dues -aleshores el "parte" començava a 2/4 de 3-, però poca cosa més. Allà vaig escoltar les explicacions i les cançons de l'amic i allà vaig escoltar i gravar per primera vegada aquesta "Helena". Una meravella.

No 20 HOPE THERE'S SOMEONE: ANTONY & THE JOHNSONS

La història d'aquesta cançó és simètrica a la de Tom Waits "All the world is green". La  pel·lícula de la Coixet, l'ambient claustrofòbic i la cançó...grans records!

No 21 HOTEL CALIFORNIA: EAGELS

Amics, som davant una cançó que la gent admira. Sempre que la penjo tothom que llegeix els meus posts se n'alegra. Cal dir que és una bona melodia que s'enganxa amb facilitat, però amés sona bé, requetebé.  Jo era a l'hospital militar quan va sonar a la ràdio i, com vaig ser-hi dos mesos, vaig tenir temps de apreciar-la i fins ara...

No 22 HURT: JOHNNY CASH

Per acabar amb les "H" una de Cash. La va gravar pocs mesos abans de la seva mort i va esdevenir un gran èxit, tant que el primer interpret de la cançó dia que ja no la tornaria a cantar després d'escoltar aquesta versió. Cash posa ganes cantant i les imatges de la seva atribulada vida acompanyen bé la lletra tortuosa d'un desesperat de la vida, cosa que també fou Cash malgrat la seva gran fama. A mi m'emociona sempre que l'escolto.

Seixanta cançons per a seixanta anys. ...i 3

És divertit això de fer un recull de temes que han marcat part de la meva vida. Torno a dir que estic convençut que si la tornés a fer em sortiria una altra selecció -60 anys donen per escoltar molta música-. Per exemple inclouria temes de clàssica que en aquesta tria he descartat obertament, també hi hauria alguna banda sonora d'aquelles que fan somiar fins i tot sense veure el film i, és clar, no faltarien un munt de cançons de lluita que ara han quedat reduïdes a la mínima expressió... vés...

No11 DUNCAN: PAUL SIMON

Vaig trobar el disc: "in Concert- Live Rhymin' " de Paul Simon abans que els anteriors gravats en estudi. Fou una troballa excepcional, aquella barreja de ritmes i estils m'emocionava i allà al mig de tot plegat aquesta cançó amb ritmes sud-americans, quina meravella, és de les que entra sempre a les meves "play-list", és alegre, rítmica i molt ben interpretada...

No12 ESCRIU-ME AVIAT: LLUIS LLACH

Per a mi fou una ràfega d'aire net i nou entre totes les cançons de la cançó d'aquells dies. Fins i tot la podies posar en un ball d'amics, no desentonava gaire entre les lentes, però a més m'agrada molt la lletra, com gaire bé totes les d'amor fetes per en Llach, escrita sense designar el sexe de la persona estimada, pot ser dona o home, serveix per a tots...i en moments de "morrinha" com acompanyava!!!

No 13 FAREWELL, ANGELINA: JOAN BAEZ

Un dia sents a parlar de Joan Baez, aquesta dona amb una bella veu que canta cançons de folk, t'expliquen moltes coses d'ella i t'entra el cuquet de escoltar-la a casa...deu ser molt bona quan tothom en va ple d'ella! Arriba el dia, compres un disc (aquí amb diferent caràtula), el pose sota el braç de l'agulla i sona això...Tenien tota la raó, és una veu bella i alguna cosa més...

No14 FINAL: MIGUEL POVEDA

El vídeo no és el millor exemple per escoltar aquesta cançó poema, però no he trobat re millor. Ja he mencionat  a Poveda en   un altre tema d'aquell gran Cd anomenat: Desglaç. Aquí interpreta amb la força i la ràbia que es necessita el poema de Joan Brossa. Ho trobo genial.

No 15 FROM THE BEGINNING: EMERSON, LAKE & PALMER.

En un dels pocs viatges que vaig fer, cap a terres que em van veure nàixer, en temps de vacances, vaig entrar a un cinema un projectaven un film que era un concert d'aquests tres. Acostumat al folk i a petites mostres de pop, allò em va sonar tan diferent que, ves per on, em va arribar a agradar i en tornar vaig buscar algun disc d'ells, vaig trobar aquest, i al disc, aquesta cançó...

No 16 GET BACK: THE BEATLES

No cal dir moltes coses. Són els Beatles i Get Back: m'agrada.

Seixanta cançons per a seixanta anys. ...i 2

Segona entrega de les seixanta cançons pels seixanta anys. De ben segur que segons es vagin afegint algú exclamarà dient que falten les cançons de lluita i algunes d'aquelles rockeres que tant ens agraden a tots. Ja ho vaig dir, i, si no, ho dic ara: són cançons instal·lades a la memòria entre milers -sí, milers- d'altres i van apareixent de mica en mica sense esforçar la ment, una melodia que et segueix tothora una estrofa que emociona, un ritme persistent que no s'atura...en fi, són aquestes i si algú en vol més que segueixi el blog quan acabi el llistat iniciat ahir i que segueix ara amb..

No5 ANGIE: THE ROLLINGS STONES

Bé, no calen moltes explicacions: és molt bona i són The Rolling Stones en unplugged abans de MTV, OK?

No 6 CANÇÓ DE SUBURBI: TOTI SOLER i SÍLVIA PÉREZ CRUZ

He trobat aquest comentari a You Tube que expressa clarament el què de la cançó: Davant de les distintes noticies de la barroeria dels des-governants, de les injustícies arreu, d'un capitalisme absurd, cruel i terrorista. De tant en tant una alenada d'aire fresc. Un llibre, un poema, en aquest cas aquesta meravellosa cançó, et donen força per seguir el camí de lluita! Gràcies Toti i Sílvia; m'heu alegrat el dia.

No 7 CANÇÓ DEL BES SENSE PORT: MIGUEL POVEDA

El poema de na Maria Mercè Marçal interpretat amb sentiment i bellesa per aquest gran cantaor ens arriba fins al fons de l'ànima. Recomano tot el Cd: "Desglaç" de Migel Poveda.

No 8 CANÇÓ PER A DUES GUITARRES I UNA VEU: OVIDI MONTLLOR

Ja arriba l'Ovidi, clar que la Cançó de suburbi també és seva, però la versió era d'uns altres. Ovidi és la veu i l'ànima de la gent del carrer, ens explica coses, coses que ens arriben perquè estan cantades com ho faríem nosaltres i amb aquell to precís que la melodia imposa. Ovidi fou, per a mi encara ho és, el cantant. Aquí  pren un poema, li dona veu i melodia i a mi m'encisa...

No9 COWGIRL IN THE SAND: NEIL YOUNG

Feia poc que vaig veure la pel·lícula "Woodstock" (en aquesta ciutat les estrenes eren reestrenes en aquells temps) i allà cantaven C, S, N & Young. Uns ritmes nous per a mi, agradables sonoritats i bones veus. De fet ja havia escoltat el disc "So far" i un dia remenant a la botiga de discs vaig trobar aquest "4Way street", doble Lp del grup i en directe. I allà, entre altres bones cançons, sento una presentació com si deixessin a Young tot sol, afina una mica i sona la cançó...aquell dia més de deu vegades la vaig repetir...i encara m'agrada molt.

No 10 CUESTIÓN DE PIEL: ISMAEL

Què dir d'aquesta? Érem joves, la sang ens bullia, la gelosia se'ns menjava a vegades, la van prohibir a poc de sortir...calia escoltar-la...deia tantes veritats!!!(?) En fi, records d'un adolescent.

Seixanta cançons per a seixanta anys.

La raó del títol d'aquest post és molt senzilla: aquest mes és el meu aniversari i, com podeu comprendre, en faré 60. Així doncs durant els propers dies aniré penjant una tria de 60 cançons que m'han semblat adequades per la celebració d'una festa d'aniversari; totes m'agraden molt, potser que alguna més que d'altra, i de ben segur que haguera afegit moltes més (seixanta anys donen per molta varietat i quantitat), és el problema d'acotar les preferències. Les hi aniré posant per ordre alfabètic per evitar mals entesos en el favoritisme. Bé, si queda aclarit el perquè, anem per les cançons.

No 1: A DAY IN THE LIFE: THE BEATLES.

Aquells que seguiu aquest blog ja sabreu que la hi vaig dedicar un post a aquesta cançó de Beatles, per a mi la millor d'ells, malgrat les crítiques, els entesos i tot el soroll mediàtic que el grup arrossegava. A mi escoltar-la és viure-la, o potser només somiar-la, però sempre m'emociona. 

 

No 2 A MARGALIDA: JOAN ISAAC

Quan vius en un temps en què la lluita contra els poders establerts fan bestieses amb les persones, escoltar cançons com aquesta et reconforten l'ànima i et donen forces per anar endavant creient que no estàs sol i que algú més també lluita com tu.

No 3 ALL I KNOW: ART GARFUNKEL

No sóc fan de res ni de ningú, però la música de Simon & Garfunkel m'arribava molt endins des que els vaig escoltar per primera vegada, no sé ni per què, senzillament, m'emocionava. Aquesta fou la cançó triada per Garfunkel pel seu primer single en solitari, era l'any 1973, em va agradar molt aleshores i  avui encara l'escolto amb plaer.

No 4 ALL THE WORLD IS GREEN: TOM WAITS

Quan la vaig escoltar no sabia ni qui era el propietari d'aquella veu tan esguerrada. Fou en una pel·lícula d'Isabel Coixet (aquesta directora a qui ara se la blasma per no estar totalment d'acord amb el procés iniciat al nostre país pel que ha fet meravelles en representació d'ell). La cançó acomboiava una escena lenta d'espera en un espai quasi claustrofòbic, i sonava tan bé que la vaig estar buscant força temps...finalment va ser la troballa d'un artista de cap a peus interpretant altres magnífiques cançons.

L'OVIDI ...i 2

La cançó, finalment, ha trencat els prejudicis ancestrals, 

i una transfusió de fonètica i d lèxic, de Salses a Guardamar

i de Fraga a Maó, ha pogut consumar-se positivament gràcies 

als cantants i als seus discs.  Això no ho sabran valorar mai

els sàtrapes de le política i de la cultura "oficials":

sàtrapes o sapastres. Però ja es fotran

JOAN FUSTER

Ara que escric en aquesta segona part dedicada a l'Ovidi me n'adono que no he fet cap esbós biogràfic de la seva persona. Bé, no és casualitat, ho vaig pensar així en començar a obrir el full, vaig creure que qui pugui estar interessat en aquest post és perquè coneix, ni que sigui per sobre, la història del nostre personatge: "Ovidi Montllor i Mengual va nèixer un 4 de febrer de 1942 a Alcoi -ciutat de costeres i ponts, que ell definirà en una de les seves cançons-. Els seu pare Josep Montllor, teixidor d'ofici, represaliat per ser del bàndol dels perdedors de la guerra, home d'esquerres, anarquista declarat; la seva mare, Isabel Mengual, ama de casa, a la qual li van arrabassar tot i només li quedaven les mans per anar endavant. Tots dos foren el clar exemple pel fill, l'exemple primer: treballar dur i sempre, no vendre's l'ànima a cap dimoni, seguir "el recte camí", ser conseqüent amb un mateix...un dia se n'adona que la llengua que parla a casa i al carrer -no a l'escola-  també és als llibres, i s'entesta en aprendre a escriure en la seva llengua. I ho va aconseguir.

"La vida de l'Ovidi és un camí d'esforç, tossuderia i creativitat, Seguir la trajectòria poètica de l'Ovidi és descobrir com, dels primers versos escrits mig en broma, a les primeres cançons, correctes i tendres, que sabem recitar perquè són nostres -La fera ferotge- o aquelles altres que mai no va gravar  o fins a les darreres, no va deixar mai de treballar, de perfeccionar-se, d'aprendre i compartir-ho. Parlar de l'Ovidi és parlar de les seves cançons, dir: "si senyor" i "perquè vull". Però també és saber-se de memòria que "no hi havia a València dos amants com nosaltres", reclamar suaument "el primer bes, que se'ns doni als primers" o llegir per sempre més amb la cadència estudiada aquell "oh, que cansat estic de la meva pobra..."Prequè l'Ovidi va posar veu als poetes. Conscientment  i a consciència. Dir Ovidi és dir Estellés -sobretot-, Espriu i Joan Oliver, Salvat-Papasseit, Blai Bonet, Sagarra, i tants d'altres: va agafar versos manllevats i ens els va servir de la millor manera possible, amb la seva veu pregona, estudiats mil vegades per fer-los senzills i dir-los senzills i entenedors i amables o brutals o tendres segons el cas."

 He manllevat aquest escrit d'una publicació de la sèrie "Rockcol·leció", No 21 Ovidi Montllor.

Per fer-nos una idea de tot el que s'ha dit més amunt escoltem el següent disc que va gravar l'Ovidi. Era l'any 1975, havia assolit la seva maduresa creativa. És clar que ara hi havia un element nou: Toti Soler.

Aquest fou un disc magnífic en tots els sentits. Des de la caràtula, obra de Guinovart que a més incloïa textos de Joan Fuster, Joaquim Horta i del mateix Ovidi que ens explica una mica com va ser la gestació d'aquesta gran obra, veiem el primer paràgraf:

"Tota la realització d'aquest disc ha estat una alegria darrere l'altra. Un somni darrera un altre, que sempre es realitzava. Ara, un colp acabat, pense si no ha existit un conte de fades. Des del moment que li vaig demanar el llibre de le obres completes (exhaurit) a n'Antoni Lucchetti per a fer, o intentar de fer, un disc sobre poemes d'en Salvat, fins al darrer detall del disc, he de dir que ha existit en tothom una alegria i una col·laboració extraordinària."

 També inclou, com no, un quadern bellament imprès amb els poemes recitats i els seu doble traduït al castellà; a més d'una bibliografia molt completa de l'obra escrita pel i sobre el poeta.

(CONTINUARÀ)




 Nota bene.- A mi em va agradar tant aquest disc que no vaig dubtar en comprar una segona còpia del vinil que encara conservo intacta dintre del seu embolcall original. Petites joies de col·leccionista!

L'OVIDI

Quan parlo de l'Ovidi és fàcil entendre que parlo de l'Ovidi Montllor; "l'artista, el cantant...el pallasso" com ell mateix es defineix en una de les seves cançons, que, com aquí parlem de música, podríem escoltar tot seguit.

No diré res de nou de l'Ovidi que no s'hagi dit ja mil vegades, però per a mi és un personatge entranyable, que me l'estime molt i quan ens va deixar em va deixar una mica orfe, perquè les seves cançons em feien sentir bé encara que expliqués coses no sempre divertides o alegres, sempre vaig anar a veure´l quan feia recitals a la nostra ciutat, ell acompanyat pel Toti em feien passar quasi dues hores amb una intensitat tan gran que em quedava amb ganes de més i més, molt més, cosa que no podia ser...

Vaig descobrir l'Ovidi per casualitat, no sabia qui era, però en aquell temps jo estava penjat de la nova cançó i ell formava part del "engendro" i, quan vaig veure els seus primers discs a la botiga, no  vaig dubtar a comprar-los; a més el primer em reclamava des de la portada, es deia -es diu-: Un entre tants, i jo sabia que allò era un vers de Vicent Andrés Estellés, el gran poeta, ja aleshores admirat, valencià en llengua catalana. allò era un bon reclam (si més no per a mi); però a més miraves els crèdits del disc i t'admiraves dels bons músics que tocaven amb aquell desconegut que no seria tan dolent si l'acompanyava aquella colla. Per últim, dir que la contraportada estava il·lustrada per en Perich...Però el millor va venir quan vaig treure el vinil  de la bossa i posant-lo al plat va començar a sonar...Escolteu

L'Homenatge va sonar instrumental, no podia cantar-se un vals que parlava dels efecte col·laterals de la guerra incivil. Ja he dit que no coneixia l'Ovidi encara, cosa que feia que desconegués aquella cançó, encara que l'havia llegit en algun d'aquells cançoners Folk que voltaven de mans en mans, però no coneixia la melodia...

Aquest primer disc fou un amor a primera vista, amb crits, amb suavitat, amb lluita...l'Ovidi emocionava. No vaig trigar a comprar el segon disc. Aquest era més espartà a la caràtula i els crèdits no anomenaven gaire gent, però quina gent!!! Tornava a interpretar Estellés i la lluita no s'oblidava ni que fos des del lirisme d'aquella "Carta a casa" que caldria que més d'un escoltés avui perquè s'adonés de la situació dels emigrants d'aquí i, com no, la cançó que dóna títol al disc: "Crònica d'un temps" explicant com la vida d'un peó d'obra arriba ala seva fi... Ovidi sempre amb els de baix. 

I arribà el tercer disc i amb ell la renovació de l'estil Ovidi. Juntament amb Toti Soler proposen uns arranjaments senzills, home i guitarra interpretant grans cançons, encara que resten encara alguna en què es fa necessari posar-hi més instrumentació per donar més èmfasi a la lletra. Ara per fi pot interpretar l'Homenatge a Teresa (per a mi una de les més belles cançons d'amor mai escrites). Escoltem-la.

Però no és l'única gran cançó,tot el disc està ple de enormes i belles melodies. No l'he pogut trobar tot sencer com els anterior, però penjarem unes quantes cançons començant per aquella que el poeta va assegurar que l'havia emocionat tant que ja no li pertanyia sinó que ja era de l'Ovidi per la seva magnífica versió del poema: "Els amants" de Vicent Andrés Estellés.

També canta a Espriu en una molt bona versió.

I és en aquest disc que ens deixà el seu testament, si més no allò que molts han considerat que ho era o diguem millor les seves últimes voluntats, en una cançó alegre que ens convida escoltar.

Això continuarà, és molt que hem d'escoltar de l'Ovidi i molt interessant, aquí poca influència tinc jo, però demanaria una reedició de tots els seus discs, de ben segur que hauria molta gent disposada  a escoltar "l'artista, el cantant...el pallasso".

(CONTINUARÀ)

El meu amic el mar- Lluís Llach

Avui vull començar escoltant una de les cançons:

 

Amb aquesta cançó, declaració d'amor del cantant, s'obre el nou disc de Lluís Llach, una obra dedicada en la seva primera cara al mar, la seva passió i gran afició; una obra suggeridora, de qualitat i imprescindible. A través del mar l'autor ens parla de l'ésser humà, l'amor i l'amistat i, com no, del país.

Però comencem pel principi que acostuma a ser el més normal. El disc surt el mes d'abril de l'any 1978, s'havia fet esperar, però finalment arribà. Llach edita amb nova companyia de discs, ara és Ariola la que se'n cuida de la seva obra.

Aquell any, el 13 de gener, el cantant fa una dura crítica contra la Generalitat (provisional encara, recordem-ho) i el seu President. tot a causa de la detenció del director teatral Albert Boadella per part de l'autoritat judicial militar. Llach afirmà que els artistes solidaris amb el director teatral no havien rebut cap "comunicat d'adhesió, ni de solidritat per part de la Generalitat", per la qual cosa,"considerem aquest silenci la més flagrant complicitat". 

Els recitals es podien fer en millors condicions,  ja s'ha fet les primeres eleccions democràtiques (15-juny-77), però ells es mostra crític:" ..pel que fa als recitals, hi ha hagut millora de les condicions de censura, però les lleis són les mateixes que fa vint anys.." Tanmateix ell, després de més de vuit anys pot tornar a cantar a Madrid on ofereix un magnífic recital en què reivindica les seves denúncies contra la lliberta d'expressió, contra la repressió sexual, etc i va mostrar la seva decepció pel curs de la política espanyola (podríem recordar una frase d'ell: "La situació política actual és d'absoluta decepció. Una gran desil·lusió en veure que les esperances de justícia i veritable democràcia es frustren un cop més. I la responsabilitat d'això s'ha de buscar també el els partits polítics parlamentaris d'esquerra, que no assumeixen el veritable paper d'oposició que els tocaria"), cosa que després mostraria en una de les cançons del disc que ens ocupa i que, encara ara podríem fer nostra la seva lletra, "Companys, no és això".

El disc es presentava en un embolcall elegant dins del qual trobàvem un àlbum amb fotos del mar i les lletres de les cançons traduïdes a tots els idiomes de l'estat, el canvi de companyia potser afavoria la vistositat(?).

Full de l'interior de l'àlbum

Ja he dit que la primera cara està dedicada íntegrament al mar, la segona comença amb un crit d'unió dels Països Catalans: "Venim del Nord, venim del Sud"; segueix una molt trist cançó que bé podria considerar-se un testament, per acabar amb la ja mencionada "Companys, no és això".
Personalment, a mi, hi ha dues que m'agraden -diguem-ne- d'una manera diferent. La primera per la força expressiva que aporta i l'altra pel lirisme del poema de Sagarra. Les escoltem?

De la primera he triat una versió en directe que, penso, té molta força interpretativa, tanmateix el vídeo és prou bo. De la segona potser haguera estat millor posar-la sense imatges per poder fruir de la cançó i prou, però...

PS.-- Moltes de les dades expressades en aquests post són extretes del llibre: Quadern de bitàcola de Josep Ma Vileu. Ed Efadós.


(CONTINUARÀ)

La tardor m'emociona.

El post d'avui serà un tòpic d'allò més gran, però hi ha moments per a moltes coses i avui, ara, un cop iniciada la tardor se'm ve a la memòria una vella i bella melodia que han interpretat molts artistes de la música. Parlo de "Les feuilles mortes" o "Autumn leaves", cançó, melodia, digueu-li com vulgueu, que travessant generacions ha omplert estones de felicitat a moltes persones. La seva cadència, el rumor de les paraules ens transporten i ens fan sentir be, malgrat la tristesa que denoten. Una tristesa que a la tardor se'ns presenta com a molt normal després de l'eufòria del passat estiu.

És per això que porto aquest recopilatori, que penso que es pot fer ensopit, però per a mi és d'una bellesa enorme. (Gràcies, Ton, per encendre la bombeta de la idea).

Be, desitjo no haver forçat gaire la vostra paciència, però ja ho he dit, crec que la cançó s'ho mereix; tanmateix és una opinió molt personal.

Aquí de nou

No he marxat, ni he abandonat aquest blog, és senzillament que per unes setmanes l'altre que porto m'ha tibat més i he posat allà l'escriptura que potser manca aquí. Dir -perquè és cert- que quan un va començar a redactar aquests posts creia que seria molt més senzill, que la ment era tant saturada de bones idees que tot fluiria amb facilitat, cosa que no ha estat així. S'acumulen molts inputs  al meu cap, però massa barrejats i fer un centrifugat per separar-los és una mica costós, ja que no sempre estic a punt per redactar allò que vull, tanmateix el repte està servit i ara no puc abandonar, tinc pendents massa coses: el seguiment de Simon and Garfunkel, la continuació de la discografia de Lluís Llach (de qui lamento la seva incursió en la política del bracet de personatges obscurs que han arruïnat la vida a molts de nosaltres, però aquest és un altre tema). Encara no he dit res de Bob Dylan, ni de Pete Seeger i d'altres "folkis". Tot arribarà. De moment uns vídeos d'aquells que a mi m'emocionen, desitjant que també a vosaltres lectors...

N'hi ha tanta, de música. Costa fer una tria i que agradi a molts, quan no falta la cançó aquella, sobra una altra ja escoltada fa dies...i per què no has posat aquella que tant escoltàvem de joves?...sí, molt difícil!

Joan Isaac-la forta fragilitat.

Joan Isaac al seus inicis i un de més recent.

Com molta gent jo coneixia Joan Isaac (fent de teloner de Lluís Llach a part) per la cançó que el va posar molt amunt, aquella dedicada a la companys de Puig Antich, perquè dedicar-la a ella era fer un homenatge al mort a través dels vius a més de la ferotge crítica a un sistema que, no per més vell, deixava d'assassinar impunement amb una legalitat fraudulenta imposada a cops de força sense gens de raó...Bé, la cançó es diu A Margalida i mostrava aquella forta fragilitat que el nostre autor posa en els seus temes.

He triat una versió acústica perquè penso que en Joan s'ho mereix, ell i la seva guitarra: cantautor en estat pur. Però Joan Isaac ens deixà durant un temps, massa llarg és cert, i foren molts que l'oblidaren, com s'obliden tantes coses en aquest nostre país. He de dir que personalment vaig creure que ho havia deixat tot per manca de recolzaments com altres ho feren o van estar a punt de fer, la democràcia(?) no va ser una bona companya de la cançó d'autor. Però un dia, en una de les visites a la biblioteca, remenant entre els cd's de música en català, ensopego amb dos nous discs que no coneixia on a la portada es veia un Joan Isaac envellit, sense melena...Els demano i escolto a casa. Un nou i millorat cantant ha tornat. Escolteu sinó.

Més melòdic, jo diria líric, però igual de combatiu, amb unes lletres molt dignes de ser tractades de poemes, més personal, aboca la seva vida en moltes de les seves cançons, i, sempre, amb uns arranjaments exquisits.A més en aquesta nova etapa sempre ha comptat amb la col·laboració d'amics que han volgut aportar el seu granet de sorra en les interpretacions del nostre home. Escolteu aquesta cantada amb Ana Belen en què expressa la ràbia per la mort d'aquell home que no va poder suportar la pèrdua del seu paisatge després de l'enfonsament del petrolier davant les costes gallegues.

Jo no sé fer grans definicions de les cançons, només sé que em produeixen o no emocions que me les fa estimar o no. Les cançons de Joan Isaac, si són escoltades com cal, arriben molt endins. És l'únic que puc dir, a part que són un fidel reflex de la nostra època. Escolteu aquesta i els que en teniu més de 50 estic segur que us sentireu explicar un tros de la pròpia vida.

Hi ha una biografia musical: Joan Isaac, bandera negra al cor, que ens ajuda a entendre més bé la trajectòria del cantant, escrita pel periodista gadità Luis Garcia Gil i editada por Ed. Milenio l'any 2013. Si ho voleu, podeu escoltar la presentació que es va fer del llibre allà baix. En Joan respon a la pregunta que no li fan, però sap que toca: Per què una bio en castellà? Aquí la resposta.

No és un gran post, crec que el cantant es mereix alguna cosa millor, però no sé definir prou bé les emocions que em provoquen les seves melodies i crec que cadascú les rep d'una manera diferent. Escolteu-lo.

Cantant a "El Sielu" dins el cicle del club de la cançó.