L'OVIDI

Quan parlo de l'Ovidi és fàcil entendre que parlo de l'Ovidi Montllor; "l'artista, el cantant...el pallasso" com ell mateix es defineix en una de les seves cançons, que, com aquí parlem de música, podríem escoltar tot seguit.

No diré res de nou de l'Ovidi que no s'hagi dit ja mil vegades, però per a mi és un personatge entranyable, que me l'estime molt i quan ens va deixar em va deixar una mica orfe, perquè les seves cançons em feien sentir bé encara que expliqués coses no sempre divertides o alegres, sempre vaig anar a veure´l quan feia recitals a la nostra ciutat, ell acompanyat pel Toti em feien passar quasi dues hores amb una intensitat tan gran que em quedava amb ganes de més i més, molt més, cosa que no podia ser...

Vaig descobrir l'Ovidi per casualitat, no sabia qui era, però en aquell temps jo estava penjat de la nova cançó i ell formava part del "engendro" i, quan vaig veure els seus primers discs a la botiga, no  vaig dubtar a comprar-los; a més el primer em reclamava des de la portada, es deia -es diu-: Un entre tants, i jo sabia que allò era un vers de Vicent Andrés Estellés, el gran poeta, ja aleshores admirat, valencià en llengua catalana. allò era un bon reclam (si més no per a mi); però a més miraves els crèdits del disc i t'admiraves dels bons músics que tocaven amb aquell desconegut que no seria tan dolent si l'acompanyava aquella colla. Per últim, dir que la contraportada estava il·lustrada per en Perich...Però el millor va venir quan vaig treure el vinil  de la bossa i posant-lo al plat va començar a sonar...Escolteu

L'Homenatge va sonar instrumental, no podia cantar-se un vals que parlava dels efecte col·laterals de la guerra incivil. Ja he dit que no coneixia l'Ovidi encara, cosa que feia que desconegués aquella cançó, encara que l'havia llegit en algun d'aquells cançoners Folk que voltaven de mans en mans, però no coneixia la melodia...

Aquest primer disc fou un amor a primera vista, amb crits, amb suavitat, amb lluita...l'Ovidi emocionava. No vaig trigar a comprar el segon disc. Aquest era més espartà a la caràtula i els crèdits no anomenaven gaire gent, però quina gent!!! Tornava a interpretar Estellés i la lluita no s'oblidava ni que fos des del lirisme d'aquella "Carta a casa" que caldria que més d'un escoltés avui perquè s'adonés de la situació dels emigrants d'aquí i, com no, la cançó que dóna títol al disc: "Crònica d'un temps" explicant com la vida d'un peó d'obra arriba ala seva fi... Ovidi sempre amb els de baix. 

I arribà el tercer disc i amb ell la renovació de l'estil Ovidi. Juntament amb Toti Soler proposen uns arranjaments senzills, home i guitarra interpretant grans cançons, encara que resten encara alguna en què es fa necessari posar-hi més instrumentació per donar més èmfasi a la lletra. Ara per fi pot interpretar l'Homenatge a Teresa (per a mi una de les més belles cançons d'amor mai escrites). Escoltem-la.

Però no és l'única gran cançó,tot el disc està ple de enormes i belles melodies. No l'he pogut trobar tot sencer com els anterior, però penjarem unes quantes cançons començant per aquella que el poeta va assegurar que l'havia emocionat tant que ja no li pertanyia sinó que ja era de l'Ovidi per la seva magnífica versió del poema: "Els amants" de Vicent Andrés Estellés.

També canta a Espriu en una molt bona versió.

I és en aquest disc que ens deixà el seu testament, si més no allò que molts han considerat que ho era o diguem millor les seves últimes voluntats, en una cançó alegre que ens convida escoltar.

Això continuarà, és molt que hem d'escoltar de l'Ovidi i molt interessant, aquí poca influència tinc jo, però demanaria una reedició de tots els seus discs, de ben segur que hauria molta gent disposada  a escoltar "l'artista, el cantant...el pallasso".

(CONTINUARÀ)