Quan arribes a certa edat se t'acumulen els records i es barregen els de fa deu amb els de fa trenta anys i els de fa tres dies amb els de "quan era jove". Dic això per què la memòria musical és molt capritxosa, se't pot ajuntar de tot creient-te que forma part d'un moment quan en realitat ha estat fruit de diversos moments. Mireu el vídeo.
Passats els anys i sent un addicte a la música, se'm repetia moltes vegades aquesta història. Jo de Nilsson coneixia la cançó que el va fer super conegut arreu: "Whithout you", però res més, eren temps en què els cantautors em seduïen més que cap altre, tanmateix quan comença aquest film -que vaig veure en un cinema de València, mentre feia la mili- sonà dintre meu aquella música com si l'hagués escoltat tota la vida.
Tanmateix em passa amb la clàssica que un dia a la radio, a la TV, o, qui sap si a casa d'uns amics sona allò que tens gravat al cervell, però que no saps per què. A qui no li ha passat que un dia escolta això que ara ve i diu allò de: "a mi, aquesta em sona"...
És clar que al llarg de la nostra vida rebem informació constant i en desmesura, alguna de la qual ni la processem voluntàriament, però allà hi és i un dia ens apareix sense demanar permís. Escoltes un anunci, i sona, vas pel carrer i l'escoltes a l'ambient d'una botiga...és normal que la facis teva encara que no sigui el teu estil.
I a l'inrevés encara és més divertit -opinió personal-, doncs aleshores ets tu que fas la recerca. A mi em passava molt sovint quan hi anava a una de les festes dels amics, sonava una cançó i la volia endevinar sense cap èxit, demanava ajuda, però ningú m'ho solucionava, sortia amb la musiqueta al cap i vinga donar-li voltes i més voltes...un dia et diuen l'intèrpret i no t'ho creus, "aquests fan música més canyera, no pot ser!!!", però resulta que sí pot ser, aquella lenta que escoltaves la toquen aquell grup que a tu no t'agradava per massa sorollós i rar que els teus amics deien que es deia Pink Floyd:
Uff, de la pel·lícula El Graduat què puc dir-te que no sàpigues, va ser el descobriment del duet més important que ha existit mai i d'unes cançons que van marcar la meva joventut. La veritat és que quan la vaig veure per primer cop (devia tenir jo 14/15 anys) imagino que no vaig captar tot el missatge però aquella música i aquella parelleta (val a dir que en Dustin Hoffmann és un dels meus actors preferits) em van fer somniar en amors que havien d'arribar més endavant.
ResponEliminaCowboy de Mitjanit és una altre de les meves preferides de sempre tant per la música, pel tema i per la interpretació de tots dos actors.
Police i Pink Floyd els sentia cada dia a casa gràcies als meus germans que eren molt fans d'ells i, evidentment a força d'escoltar-los tant em van agradar a mi també, tot i que jo era en aquella època més dels Beatles, d'en Llach i Serrat i de balades.