Músiques que escolto: Triana, el rock prgresiu a l'andalusa.

"Todos pretenden saber y decir lo que piensa usted
con elegantes palabras y el gesto duro a la vez.
Queremos elegir,
sin que nadie diga más
el rumbo que lleva a la orilla de la libertad":
-¡Ya está bien!- Cd: Hijos del agobio -Triana

Aquest és un fragment de cançó del segon Lp del grup andalús Triana. Havien debutat l'any 1976 amb un disc que va tenir mil problemes per arribar a sortir per manca de promocions i altres patranyes comercials: "El patio". Però la qualitat de les seves composicions va poder més que el marketing i el disc va arribar a molta gent, per la seva frescura, perquè recordava altres grups simfònics -King Cimson- i `perquè era una renovació del rock barrejat amb un flamenc que agradava a molts. Eren temps foscos, la censura encara treballava fort i moltes cançons trobaven problemes a l'hora de ser reproduïdes per emissores, i això s'accentuà amb el segon disc -"Hijos del agobio" (1977) en què la política es veia més reflectida a les lletres com hem vist al fragment inicial i amb d'altres com a "Rumor", censurada radiofonicament perquè: "...se oye un rumor por las esquinas que anuncia que va a llegar, el día en que todos los hombres juntos podrán caminar... la guitarra a la mañana le habló de libertad...". Quins temps!!!
El conjunt format a Sevilla era compost pel gran Jesús De La Rosa Luque veu i teclats, Juan Jose "Tele" Palacios a la batería i percusions i Eduardo Rodríguez Rodway, guitarres y veu.
Un petit aperitiu per començar el festí.

Sr. Troncoso.

Una balada quasi màgica en què les guitarres fan una meravella i el final a la flamenca amb el "palmeo" i la guitarra elèctrica és brutal. Això era TRIANA.