Blog a la manera d'unes memòries on la música serà la protagonista de les vivències passades i les del dia a dia. Tot molt personal, que ningú esperi lliçons, ni res que se li assembli.
Músiques que m'han acompanyat al llarg de la meva vida
Molts hem vist moltes pel·lícules, unes més bones altres no tant, però de ben segur que a totes hem trobat que hi ha un detall que no manca en cap d'elles, fins i tot amb les mudes dels inicis del cinema quan les projectaven feien servir un piano per posa'ls una BANDA SONORA.
Us imagineu l'escena que tenim al vídeo sense la música. Feu la proba: abaixeu el volum i la mireu, després el torneu a apujar i torneu-hi. Realment aquest 1r moviment de l'obra de Richard Strauss: Also Sprach Zarathustra li dóna una força que de cap manera tindria sense ell. Muda l'escena semblaria un documental de la 2, un mico passeja troba un grapat d'ossos i juga amb ells...però la música ens indica que allà està passant alguna cosa, que no és simplement la troballa el que ens interessa.
Mirem una altra.
Sí, és de la mateixa cinta, ho he fet una mica a posta perquè en aquesta els diàlegs no són allò més importants, que també. Feu el mateix d'abans. Aquí els objectes: naus espacials, planeta, satèl·lit, hostessa ballen al compàs del vals de l'altre Strauss -Johann- i la bellesa de l'escena es multiplica escoltant la música.
Posem una mica de tragèdia, el sheriff i els seus ajudants donen caça a un grup de bandits, però no en surten ben parats de la trobada, sobre tot ell mateix que cau ferit i sent que se li escapa la vida per moments i ja es veu trucant a les portes del cel. Bob Dylan va fer una bona feina en aquest film, i la cançó ens mostra l'amor etern que la seva dóna sent per aquell home que allà s'està morint sense queixes ni renecs que no portarien enlloc.
I per acabar una petita comèdia en forma de faula (o és a l'inrevés). Aquí els textos són molt importants, però tots acceptarem que la banda sonora-per ella mateixa ja magnífica- acompanya cada una de les escenes de meravella.
N'hi ha tant a dir sobre les bandes sonores! Clar que tot són gustos i sobre gustos... colors. Que tingueu un bon dia, plàcid i musical.
Ressenya trobada al llibre "Quadern de bitàcola" d'en Josep Ma. Vileu: "21 de gener Debut en solitari de Lluís Llach al teatre Olympia de Parísen un dels clàssics "Musicorames" dominicals de tarda (recitals en què es presentaven els cantants estrangers més importants) del famós music-hall del boulevard dels Caputxins, considerat la catedral europea de la cançó i la música leugeres. Aquest recital és un pas decisiu en la seva etapa de projecció a França i arriba en un període d'activitat pública força restringit en el qual Llach només s'ha pogut dedicar a preparar nou material. La crítica acull molt positivament aquest recital."
Portada catalana
Llach va sortir a l'escenari acompanyat del seu grup de músics: Laura Almerich a la guitarra, Rafel Ortiz al contrabaix, i Jordi Jané al trombó, violí i percusió. El resultat va ser una de les millors actuacions fetes fins aleshores.
El disc amb les cançons del recital (Movieplay S30053) s'edita l'estiu del mateix any amb deu de les composicions que va oferir el de Verges al públic francès. A França s'editarà un any més tard, però amb disset de les dinou cançons de què constava el recital i és aquí on podem veure la intensa musicalitat, elseficaços textos, plens d'intencionalitat, i la personal interpretació del cantant, amb un alt grau de professionalitat i l'excel·lent i ampli registre de la seva veu. Però millor l'escoltem, oi?
Ahir vaig iniciar aquest post sobre en Salvat-Papasseit, però "blogger" no me'l va penjar i encara no entenc el per què. Tant se val, torno a començar i veurem que passa.
"Salvat treballava amb la vida i la literatura com una mateixa possibilitat de realització i, per tant, els seus poemes reproduïen amb precisió els moviments més espontanis de la seva intimitat. De fet, eren, són, la compensació o, si voleu, la sublimació de la impotència de la vida, d'una vida: la seva. Una vida de misèria que buscava una sortida en la llibertat; una vida de malalt que buscava una compensació en el somni i que desenrotllava un optimisme vibrant, totalitzador. En general, els poemes aplegats en els primers llibres són programàtics en dos sentits: l'ideològic i l'estètic. Els de maduresa mitifiquen una la realitat perduda: la de cada dia. Així, la seva producció, composta cremant etapes, és fruit d'una progressiva depuració programàtica i alhora, d'un procés creixent de condensació elegíaca. Una depuració i un procés que, a poc a poc, desemboquen en una poètica personal i en una transformació mítica de la realitat."
JOAN MOLES
Aquesta introducció explica abastament l'ideari del home-poeta, però farem un esforç i escriurem una síntesi biogràfica de l'autor de tantes meravelles manllevada això sí d'escrits trobats aquí i allà en biografies, llibres de poemes o la mateixa xarxa. Ja vaig dir el seu dia que jo només sóc un afeccionat a la música i poca cosa més. Seguim amb un primer poema que li va musicar la gran senyora de la cançó Teresa Rebull. Serveixi el vídeo per homenatjar aquesta gran dama que ens deixà el proppassat dia 15 d'abril. El poema porta el títol: "Visca l'amor" cosa que fa inútil qualsevulla presentació. Escolteu.
Visca l'amor
Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia -tota era blanca com un glop de llet.
Visca l'amor que Ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.
Fa més de cent anys que naixia Joan Salvat-Papasseit, una de les grans figures de la poesia catalana d'aquest segle. Poeta d'avantguarda, compromès amb els moviments obrers de l'època. Va viure a la Barceloneta, al número 11 del carrer de Giné i Partagàs, en una casa que ja no existeix, i els darrers mesos de la seva vida els va passar al número 64 del carrer de l'Argenteria.
Joan Salvat-Papasseit de qui penso que si a Catalunya hi ha un poeta nacional, aquest és ell. A Salvat-Papasseit li va tocar viure una època dura i la seva vida també ho va ser. Va néixer a Barcelona el 16 de maig de 1894 en el si d'una família obrera. El seu pare era fogoner de vaixell i va morir d'accident el 1901. Joan Salvat-Papasseit va viure acollit a l'Asilo Naval fins als 13 anys, que va començar a treballar com a aprenent en una adrogueria. Ben aviat es va interessar per la literatura i va començar a freqüentar l'ambient de les tertúlies literàries. Als 18 anys es va afiliar a la Joventut Socialista de Barcelona i va entrar en contacte amb joves radicals com ara Àngel Samblancat i Lluís Capdevila, que eren l'ànima de "Los Miserables", una publicació el nom de la qual ja ens indica a qui anava adreçada i en la qual Salvat, que encara escrivia en castellà, hi va publicar un seguit d'articles. Als 21 anys va començar a treballar de llibreter a les Galeries Laietanes, va fer el canvi de llengua literària i va iniciar la publicació d'"Un Enemic del Poble. Fulla de
subversió espiritual", revista de la qual van sortir 18 números i que va desaparèixer el maig de 1919. "Un Enemic del Poble" textos que proposen, des d'una posició de militància, un canvi en la literatura catalana tot obrint-la als corrents d'avançada que començaven a sorgir a la resta d'Europa. La seva llavor la va recollir a Reus "Columna de Foc. Fulla de subversió espiritual", que en va imitar el subtítol i el format i que va seguir
els camins oberts per Salvat.
Primer número de la revista
L'any 1918 es va casar amb Carme Eleuterio i el mateix any va publicar Humo de fábrica, llibre on sota el pseudònim de Gorkiano, en homenatge al gran escriptor rus Màxim Gorki, va recollir una part -uns altres van formar el llibre Glosas de un socialista, publicat l'any següent- dels seus articles revolucionaris escrits en castellà.
El 1919 va publicar el seu primer llibre de poesia, Poemes en ondes hertzianes, il·lustrat per Joaquín Torres García i llibre amb el qual s'inicia la poesia d'avantguarda a Catalunya. També, però, el 1919 li és diagnosticada una tuberculosi, la malaltia que li estroncarà de soca-rel tota l'energia i tota la vitalitat que tenia i que cinc anys més tard, el 7 d'agost 1924, acabarà amb la seva vida, tot just iniciada la trentena. Durant els cinc anys darrers de la seva vida va publicar L'irradiador del port i les gavines (1921), Les conspiracions (1922), La gesta dels estels (1922) i El poema de la rosa als llavis (1923); Ossa Menor, el seu darrer llibre, va sortir publicat pòstumament el 1925.
Perquè si alguna cosa caracteritza la figura i la producció de Joan Salvat-Papasseit és la vitalitat: la de la seva vida i la de la seva obra, que el faran perviure entre nosaltres per sempre més. A gran trets, d'aquesta obra poètica, única en la literatura catalana d'ara i de sempre, podem dir que:
1r, és l'obra d'un poeta sorgit del -i que es dirigeix al- poble. El seu cunyat, Pere Eleuterio, va dir d' ell anys més tard que "se sentia català, catalanista, però de la part dels obrers, dels humils",
2n, és el reflex de la vida d'un home immergit i implicat en la societat que li va tocar viure,
3r, és l'obra d'un poeta que va escollir escriure en català per una opció personal,
4r, tota ella és un cant a la vida,
5è, introdueix el sexe -com un acte vital- dins la literatura catalana,
6è, és la primera producció poètica d'avantguarda a Catalunya,
Evidentment el millor homenatge que podem fer a Joan Salvat-Papasseit en aquests temps i sempre és rellegir-lo i per començar-hi, us proposo "Mocador d'olor" del poeta que va dir: "no he escrit mai sense mullar la ploma al cor"
Mocador d'olor
Mocador d'olor
que la teva sina
acostava al cor:
com que et sap l'enyor
i et sap la pell fina
tremola d'amor.
Mocador d'olor
fragant tarongina,
com li bat el cor!
Per acabar -de moment- aquest repertori escolteu la versió que n'ha fet Arianna Savall del poema "Mester d'amor". Exquisidesa en estat pur, a mi m'encanta i crec que n'ha fet una preciositat, de versió.
Fa molts dies que vull fer una recollida de poemes fets cançons o cançons fetes de poemes que ve a ser el mateix. I, mira tu, se m'han acumulat tal quantitat de possibles exemples que gairebé ho deixo tot penjat i que ho faci un altre, cosa que no seria gaire difícil ja que hi ha diverses pàgines Web que es dediquen a la qüestió i alguna fa força temps. El problema que se'm presenta és que blogger no deixa penjar àudios i estàs obligat a fer-ho amb vídeos que no són tan nombrosos, però me'n sortiré, i tant que sí.
Començar pel cantautor que em va mostrar que això de musicar poemes no era cap broma i que podia ser una forma estupenda de conèixer autors i obres o, tanmateix fer-ho amb un poeta dels més musicats per la seva proximitat amb els lectors...Massa dilemes per un sol pas! Comencem.
Bé, no podia ser d'altra manera. Paco Ibañez va ser el primer que em va cantar un poema, molts poemes. El primer Lp que vaig comprar va ser el doble "A l'Olympia" de Paco. En ell Paco interpreta versos de fa "cient siècles" per dir cinq siécles fins a l'actualitat, bé la de aleshores que quasi és la d'ara.
Aquesta ha estat per a mi la "CANÇÓ" (així en majúscules) de Simon and Garfunkel. La vaig escoltar fa mil anys, bé potser només són quaranta, quan vaig posar el disc al gira-discs i va sonar això em vaig quedar meravellat: com sempre passa, no entenia res a part d'allò que "tu llegeixes Emily Dickinson i jo Robert Frost..." , però la cadència de tota la cançó, aquests ritme que no s'atura , el to de les paraules, en fi tot em feia sentir veient una bona pel·li amb una millor banda sonora. Són sensacions pròpies que un creu que amb el pas del temps desapareixeran, però no segueix emocionant-me i a l'hora em fa entristir perquè ara ja sé tot el que explica...Per això penjo la lletra traduïda, cal saber que diu per fruir de tot el contingut.
The Dangling Conversation La conversa pendent
It’s a still-life watercolor És una aquarel·la de natura morta
Of a now late afternoon Quan la tarda ja cau
As the sun shines through the curtain
lace El sol brilla a través de la cortina d'encaix
And shadows wash the room I les ombres banyen l'habitació
And we sit and drink our coffee Ens asseiem a prendre cafè
Couched in our indifference Enfonsats a la nostra indiferència
Like shells upon the shore Com petxines a la riba del mar
You can hear the ocean roar Es pot sentir el rugit de l'oceà
In the dangling conversation En la conversa pendent
And the superficial sighs I els sospirs superficials
The borders of our lives Les fronteres de les nostres vides
And you read your Emily Dickinson I tu llegeixes Emily Dickinson
And I my Robert Frost I jo Robert Frost
And we note our places with
bookmarkers I marquem els nostres llocs amb punts de llibre
That measure what we’ve lost que mesuren el que hem perdut
Like a poem poorly written Igual que un poema mal escrit
We are verses out of rhythm Som versos sense ritme
Couplets out of rhyme Rodolins sense rima
In syncopated time Amb el temps sincopat
And the dangling conversation I la conversa pendent
And the superficial sighs I els sospirs superficials
Are the borders of our lives Són les fronteres de les nostres vides
Yes,we speak of thing that matter Sí, parlem de coses transcendents
With words that must be said Amb paraules adequades
“Can analysis be worthwhile?” "Val la pena el psicoanàlisi?"
“Is the theatre really dead?” "És mort el teatre de veritat?"
And how the room is softly faded I com l'habitació es va esvaint suaument
And I only kiss your shadow Només puc besar la teva l'ombra
I cannot feel your hand No puc sentir la teva mà
You’re a stranger now unto me Ets una estranya ara per a mi
Lost in the dangling conversation Perduda a la conversa pendent
And the superficial sighs I els sospirs superficials
In the borders of our lives A les fronteres de les nostres vides
(Qualsevol correcció serà benvinguda, el meu anglès és molt pobre)
La cançó escrita -com gairebé totes- per Paul Simon sortí a la llum al setembre de1966 al single, editat per Columbia i produït per Bob Johnston, que compartia amb The Big Bright Green Pleasure Machine . Als USA va arribar al lloc 25 de les llistes d'èxits, cosa que no va passar a Anglaterra i Simon ho atribuïa a la pesantor de la cançó. Després la van incloure al Lp "Parsley, Sage, Rosemary and Thyme". Paul Simon la comparava amb "the sound of silence", però sempre deia que aquesta era molt més personal.
"Todos pretenden saber y decir lo que piensa usted con elegantes
palabras y el gesto duro a la vez. Queremos elegir, sin que nadie
diga más el rumbo que lleva a la orilla de la libertad":
-¡Ya está bien!- Cd: Hijos del agobio -Triana
Aquest és un fragment de cançó del segon Lp del grup andalús Triana. Havien debutat l'any 1976 amb un disc que va tenir mil problemes per arribar a sortir per manca de promocions i altres patranyes comercials: "El patio". Però la qualitat de les seves composicions va poder més que el marketing i el disc va arribar a molta gent, per la seva frescura, perquè recordava altres grups simfònics -King Cimson- i `perquè era una renovació del rock barrejat amb un flamenc que agradava a molts. Eren temps foscos, la censura encara treballava fort i moltes cançons trobaven problemes a l'hora de ser reproduïdes per emissores, i això s'accentuà amb el segon disc -"Hijos del agobio" (1977) en què la política es veia més reflectida a les lletres com hem vist al fragment inicial i amb d'altres com a "Rumor", censurada radiofonicament perquè: "...se oye un rumor por las esquinas que anuncia que va a llegar, el día
en que todos los hombres juntos podrán caminar... la guitarra a la
mañana le habló de libertad...". Quins temps!!!
El conjunt format a Sevilla era compost pel gran Jesús De La
Rosa Luque veu i teclats, Juan Jose "Tele" Palacios a la batería i percusions i
Eduardo Rodríguez Rodway, guitarres y veu.
Un petit aperitiu per començar el festí.
Sr. Troncoso.
Una balada quasi màgica en què les guitarres fan una meravella i el final a la flamenca amb el "palmeo" i la guitarra elèctrica és brutal. Això era TRIANA.
Rumor
Les imatges no es corresponen gaire, però la música s'ho val.
I ja està bé per avui. Tornarem amb m´es músiques d'aquest grup que aconseguí apassionar a molta gent
Ha mort Manuel Molina. Tenia càncer i no es va voler tractar, valent fins a la mort. Els seus records per a mi es remunten a l'any 1975 en què amb la seva companya -la Lole- van actuar al Canet Rock. Formaven part del firmament de Garcia Pelayo i el seu segell discogràfic "Gong" juntament amb moltes veus que fins aleshores havien restat gairebé mudes ja que eren discordants amb la moda existent, no seguien els tòpics marcats per emissores o programadors "al uso". I allà hi eren amb la seva guitarra i la seva veu i el seu flamenc que provava coses, melodies, si cal, noves. El "duende" va funcionar, com sempre passa quan actues davant multituds, i se'ls va escoltar i aplaudir com es mereixien... Vaig escoltar els seus primers discs amb alegria, però mica en mica els hi vaig perdre la pista (hi ha tanta música per escoltar), però tornaren en recopilatoris de cantautors i sonà aquesta cançó plena de poesia en imatges grandioses. Al seu dia la vaig pujar a grup de "face", però es veu que a l'administrador no li va agradar prou i amb l'excusa que no no s'avenia amb les cançons allà penjades la va fer desaparèixer. Aquí no marxarà mai!
Letra de la canción
"Nuevo día" (El sol):
El sol, joven y fuerte, ha vencido a la luna, que se aleja impotente, del campo de batalla.
La luz vence tinieblas por campiñas lejanas, el aire huele a pan nuevo, el pueblo se despereza, ha llegado la mañana.
Al amanecer, al amanecer, con un beso blanco yo te desperté.
La noche llegó, la noche llegó, porque la montaña se ha tragado al sol.
Y en la montaña se oye un eco de gemíos, el viento ha quebrado un junco que ya estaba florecido.
¿Por qué se ha escondido el sol? Se queda muda de pronto la flauta del gorrión.
Saca la red, hermano saca la red, que ya ha salido la luna, no la vayas a coger.
Ayer cuando amaneció, una mariposa blanca, de un lirio se enamoró.
que si, que si, que no, que no que tu a mi no me quieres como te quiero yo
Per acabar un comentari trobat a youtube:
chirivitas16
Hoy se ha ido uno de los artistas más grandes que ha dado el flamenco. Rompió esquemas y acercó el duende a todos los profanos. Gracias Manué.
Es fa difícil endevinar qui és qui. Són dos germans, els dos són Simon, un és Paul i l'altre, Eddie nascut quatre anys més tard que el primer, però els veus iguals en aquestes imatges de l'any 1968 tocant un instrumental del primer entre tots dos, i és que l'afició musical de la família Simon no era cosa de feia quatre dies, el seu pare Louis tocava el contrabaix i era el director d'orquestra en diversos programes musicals de la TV. i encara que els eu estil no fos gaire de rock&roll, va participar en la gravació d'algun rocker de l'època. La mare, Belle, era professora d'anglès abans de naixement dels seus fills.
A aquesta família arribà jueva d'origen hongarès resident a Newark (New Jersey), un dia 13 d'octubre de 1941, Paul Frederick Simon. Però, al poc de néixer Paul, es van traslladar al barri de Queens de New York, on a poques illes de casa seva havia nascut un altre xicot, el dia 5 de novembre del 1941, a qui van anomenar Arthur, i que era fill de Jack i Rose Garfunkel; ell era comercial, d'origen rumanès, ella, ama de casa. Arthur era el segon del tres fills de la família Garfunkel, hi havia el Jules -més gran-i Jerome Benjamin -més petit-, però cap de tots dos sentia una atracció especial per la música. Cosa estranya si sabem de l'afició que els pares tenien a gravar els jocs dels fills i altres situacions de la vida comuna.
Paul i Art anaren a l'escola pública del seu barri, però no es trobaren fins a sisè quan hagueren de fer una representació d'Alícia en un mateix grup. Van continuar amb una amistat que seria llarga i fructífera amb el pas del anys.A l'institut van començar a fer i interpretar alguna cançó a imitació dels seus ídols en aquells temps (Chuck Berry, Everly Brothers, Elvis, Little Richard), i actuaven al circuit de les escoles de barri: Era l'any 1957, gairebé amb 15 anys, demanant permisos paterns per poder actuar i adonant-se que amb els seus noms mai arribarien a res van decidir buscar un nom artístic i allò va mig funcionar: "Ladies and gentelmen, it's Tom & Jerry" . Efectivament, Paul es va dir Jerry Landis (per Sue Landis, la noia amb qui sortia aleshores) i Art es va dir Tom Graph (la seva passió per les matemàtiques el feien fer gràfics amb les lliste d'èxits de les cançons), Paul composava i Art , aprofitant la seva dot com a cantant, feia lluir les cançons que moltes veïnes repetien cada dia.
Així arriba "Hey, Schoolgirl!", una cançó que homenatja el doo-wop i que van gravar en una de les cintes del pare d'Art. La maqueta va arribar a una petita companyia -de nom: Big- que la va promocionar per les emisores i, fins i tot, va aconseguir introduir a Tom&Jerry al codiciat American Bandstand el dia 22/11/1957. Era el show de TV d'en Dick Clark dedicat als sons "highschool" de moda. Allà van conéixer Jerry Lee Lewis, aleshores al capdamunt de tot amb la seva "great Balls of Fire"...Allò va servir per arribar a vendre 100000 còpies d'una cançó que s'havia gravat d'una sola tirada amb un cost aproximat de 15$: tot un negoci per la discogràfica. I el primer èxit dels nostres amics.
És una d'aquelles delícies que ningú s'hauria de perdre: divertida, guió magnífic, interpretació enorme del tres protagonistes, cançons que et fan somiar, viatjar i, fins i tot, fer caure alguna llagrimeta, coreografia fantàstica, fotografia espectacular...bé, no cal dir res més. Ah, sí: si no l'heu vist busqueu-la i no us la perdeu.
Podeu gaudir d'un Clint Eastwood jove cantant cosetes com aquesta:
O potser us agradarà molt més aquesta interpretada pel cor i Harve Presnell:
Segur que amb aquesta gaudireu de debò, és molt bona interpretació la que en fa Lee Marvin de la bella cançó acompanyat pel gran cor de secundaris sota la pluja.
Ella (Jean Seberg) també canta, primer les quaranta a l'home que acaba de pagar per quedar-se-la i després d'agraïment perquè ell ha complert la seva paraula:
Per acabar la pregaria del "reverent" per la ciutat dita "sense nom".
Així doncs ja ho sabeu: els clàssics també són divertits.
Si el coneixeu, feliciteu-lo, avui és el seu aniversari. No cal dir quants, són ja bastants, però el volem amb nosaltres una pila més, ser referent de moltes coses no es pot oblidar de qualsevol manera, oi senyor Lluís Llach? Gràcies per la feina ben feta, malgrat els comentaris que afirmen allò de: "No tot el que brilla és or". Els seus discs per a mi han estat una taula de salvació de moltes coses i això, jo que só una persona agraïda, ho vull certificar i deixar-ho dit i escrit aquí i allà on calgui.
Música per escoltar: un poema de Marius Torres (com l'enyoro, a vegades), una molt bella cançó plena de poesia...
Per acabar un vídeo en què ell es defineix personalment i política. Val la pena escoltar la intro.
Torno a dir: FELICITATS I PER MOLTS ANYS, SENYOR LLACH!!!
A Neil Young jo el coneixia pel seu arxiconegut "Heart of gold" que era al disc "Harvest" que sonà i sonà al seu temps a tots els "juke box" que al món hi havia. Era, és una magnifica cançó que em va fer seguir la trajectòria d'aquest senyor. La recerca no va va donar bons fruits. Era massa rocker pel meu gust i aquell disc que jo escoltava semblava l'excepció. Tampoc vaig buscar gaire, és cert, i les cròniques que m'arribaven sempre eren d'allò més positives pel cantant. Després vaig saber que era el quart component de "Crosby, Syills, Nash & Young" grup que havia escoltat a la pel·lícula Woodstock i que sí em cridaren l'atenció, cosa que va fer fes una cerca dels seus discs i arribaren "So far" amb aquella "Suite: Judy blue eyes" de quasi 7' i d'altres; "dejà vu"...però on va ser el punt d'inflexió va ser amb el doble-directe "4 Way street" en què Young canta alguna cançó en solitari i, entre aquestes: "Cowgirl in the Sand" que sona de meravella. Així vaig tornar al Neil Young sol, i repescar-lo fou una gran satisfacció: Zuma, Tonight's The Night, Freedom, On the beach...i tants altres fins arribar a aquest, la presentació del qual va fer al teatre Ryman Auditorium de Nashville envoltat de la seva dona i molts dels amics que havien col·laborat amb ell anteriorment, parlo del disc: "Prairie wind". Jonathan Demme, director de "El silenci dels anyells" va fer un documental amb l'actuació complerta del recital d'en Young que va titular "Heart of gold", us la recomano molt i molt...El vídeo inicial és un fragment, no dels millors, de la pel·lícula i Young canta amb la seva dona al seu gos King, m'agrada la sonoritat de la cançó...
Per acabar el video de la cançó "Cowgirl in the sand"
Una ressenya de l'any en què es publicà el disc ens donarà una idea del que fou la seva aparició aleshores:
"Potser mai com en aquest disc, no obstant, Lluís Llach ens havia demostrat
tota la seva personalitat creadora, tota la seva personalitat interpretativa.
Després d’un llarg silenci, de nou el tenim entres nosaltres. I aquest
llarg silenci, malgrat tot, l’ha afirmat en la seva personalitat, l’ha fet
profunditzar en lo essencial... Aquest silenci, en realitat, ens el torna
molt millor. Perquè aquest és el seu millor disc. Perquè
aquest és un gran disc. Escolteu-lo. Lluís no em deixaria mentir."
J. García-Soler (1972)
Un llarg silenci que en realitat va ser de dos anys, recordem que "Ara i aquí" va ser editat l'any 1970 (per cert van aprofitar per reeditar-lo de nou aprofitant la sortida de l' "arbre nu"). I, efectivament vam ser molts els que pensarem que aquell era, no tan sols el millor disc d'en Llach -que ho era-, sinó el millor disc que es va editar a l'estat aquell any, amb cançons formidables -malgrat la censura- com "ningú sap el seu nom (madame)" o la bellíssima cançó dedicada a la llibertat que va haver de titular "Ma tristesa" i naturalment "dona" que s'havia de dir "a les cinquanta estrelles" i, per acabar, una dedicada als censors feta amb jocs de paraules que, com diu la cançó, "creieu que són inofensius i ben alienants..."Interessant la instrumental "Comandante" dedicada al CHE. Però destaca la que dóna nom a l'àlbum, per a mi un dels millors del cantant de Verges. Aquí les teniu totes ben ordenadetes:
1. Cançoneta
(La gallineta)
2. Com un
arbre nu
3.
Comandante (Instrumental)
4. Ma
tristesa
5. A cavall
del vent
6. Dona (A
les cinquanta estrelles)
7. Madame
8. Debilitas
formidinis
9. Bon
senyor
Penjo dos vídeos amb cançons del disc que m'han semblat adients per la seva raresa. Un és com un "clip" de "La Madame" fet l'any d'edició del disc i l'altre recull un single que es va fer amb dues cançons del Lp.que m'era desconegut.
