Músiques que m'han acompanyat al llarg de la meva vida

dimecres, 24 de juny del 2015

Viatge a Ítaca

És el primer disc conceptual d'en Lluís Llach, editat en un temps en què tot era prohibició darrera prohibició d'actuacions en públic. Era l'any 1975 i aquell any van programar-se una tanda de recitals al Palau de la Música els primers dies de maig  (del 7 al 13). Es tractava de presentar el proper disc a editar que era aquest que avui ens ocupa. En menys de 24 hores es van esgotar les 15000 localitats que es posaren a la venda, cosa que fa demanar a "la autoridad competente" una pròrroga. El recital consistia en una primera part on el cantant anava desgranant èxits anteriors i a l'altra presentava les noves cançons encara sense editar. En un dels recitals rep la prohibició de continuar estant entre bastidors. El públic es manté aplaudint més de vint minuts, fins que en Llach surt i amb un gest explicit s'acomiada i prega al personal que abandoni la sala. Els assistents marxen cantant cançons, entre elles "L'estaca". La crítica fou unànime a destacar la qualitat interpretativa i de composició de l'autor de Verges.
"Voy a salir de aquí caminando tranquilo y muy bien, porque en estos momentos  en que se habla de apertura...Usted sabe que mañana todos los diarios de Europa hablarían de ello" Paraules que en Llach diu als policies que l'interroguen després de detenir-lo a l'hotel un cop acabat el cinquè recital. Ell va deixar dit que si a les tres no havia tornat que es fes pública la seva detenció. Va sortit a 3/4 i 5 de tres.  Tot això perquè en un dels informes policials es deia i se l'acusava de "soliviantar al público con la mirada" i per "infracciones al reglamento de espectáculos, que prohibe terminantemente a los artistasse dirijan al público y establezcan diálogo con él". Això li comportà la suspensió dels recitals de la prorroga i multa de 100000 ptes. (600 € d'ara) i tot un seguit de prohibicions que durarien més de vuit mesos.




Un cop renovat el contracte amb Movieplay surt al carrer "Viatge a Ítaca" (Mov S-32710 LP) . Disc que va ser tot un esdeveniment i que es va convertir en el seu disc més venut fins aleshores amb 150000 exemplars. Elogiat per la crítica, n'hi havia qui deia que fou el disc més venut a tot l'estat  en tots els temps (les llegendes urbanes parlaven de 400000 còpies venudes). l'àlbum format per cinc temes distribuïts així: "Ítaca" ocupant la cara A en sa totalitat, és un poema simfònic basat  en textos de Konstandinos Kavafis en què la recerca d'Ítaca és presentada com una utopia. Llach va compondre aquesta suite de 15':22" en dos mesos tancat a casa seva. Volia trencar la monotonia de les cançons imperants fins aleshores que era marcada per la duració d'un single (3") i va arribar a aquesta meravella.




Aquí el poema de Kavafis tal com el va traduir en Carles Riba
 
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,El gegant Polifem
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
Ulisses resistint-se a les sirenes en el seu retorn a Ítacaque vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques. 



De la cara B se'n tornava a destacar la impecable construcció i les melodies en què se'ns presenta un Llach molt més madur. Les lletres són més concises, premeditades i dirigides al missatge subliminal. Destaca una que també s'ha convertit en himne: Abril 74. Recordem que fa referència a la revolució dels clavells que va tenir lloc a Portugal el 25 d'abril de 1974.


(CONTINUARÀ)

diumenge, 21 de juny del 2015

Algunes "lentes"

En aquelles èpoques es ballava una estona esbojarrada i una altra "lenta" per "poder arimar l'api a l'abadia" que deia una cançó que jo em sé. Bé, no era sempre així, però qui estigui lliure de culpa que xerri i opini que per això estan els comentaris. Moltes d'aquestes lentes eren les ensucrades que veiem en altre "post", no obstant això n'hi havia de molt ben fetes i interpretades i els Dj's les sabien  i les posaven sovint. Que us sembla aquesta.


Bonica, oi? I són moltes com aquesta que podem escoltar. A part estan les balades dels grups de heavy que tothom afirma que són les millors...cal veure-ho, però és prou cert.

Pel meu gust un pel llarga, però és magnífica.
De no bon grat me n'adono que faig servir molta cançó anglosaxona i poques de les nostres. Són dues les raons: primera que a youtube es troben més les unes que les altres i segona que de tant escoltar-les les primeres estan més inserides a la memòria que les segones, son les males jugades de l'inconscient.

Ara us explicaré un petit secret (si es pot dir així) que guardo com un record que em seguirà tota la vida. És una petita fotesa, però molt important per a mi. Al disc hi ha cançons que m'agraden molt més que aquesta i feia poc que l'havia comprat, l'escoltava sovint i un dels tres dies que jo he trepitjat una discoteca, amb la colla que érem aleshores, on era la dona que jo estimava i estimo, la van posar com a ball lent i va ser la primera vegada que jo li demanava, a ella, de ballar i ella digué que sí amb recança, però la vam ballar...


Vés, quines coses! Va ser la primera i l'última que vam ballar... com a mínim aquell dia.


En català i castellà no hi havien gaires que no fossin aquelles tan ensucrades, moltes traduïdes d'altres idiomes, aleshores els cantants feien la seva versió en castellà per poder introduir-se al mercat espanyol.



Jo, personalment, haguera fet ballar "L'àguila negra" de la Bonet, però haguera estat un sacrilegi a tan nostrada cançó (que m'estimo com a poques), però de ben segur que la versió original francesa es va ballar més d'una vegada a les discos. Ara que per "lenta" i ballable de la Bonet la que va fer amb el Quico Pi de la Serra i Manel Camp. Aquí les teniu totes dues...dues meravelles per compartir en companyia.



Està clar que posats a normalitzar la nostra llengua podíem incloure cançons d'en Llach i d'altres, però, nois, eren altres temps i no es podia barrejar la gimnàstica amb la magnèsia...No obstant per què no es podia ballar amb això?


Però la lenta per aclamació fou una que durà poc a tot arreu, fou retirada de la circulació tan aviat com va ser possible, i els del "menistrerio" treballaven ràpid. Ara ens sembla una banalitat, però aleshores era explosiva com una carga de profunditat.

 I per acabar una escena que em té el cor robat -bé, com tota la pel·lícula- amb una lenta de les bones. Mireu i escolteu. És preciós tot plegat.


dissabte, 20 de juny del 2015

Dolces i ensucrades com caramels.



A qui no li agrada una d'aquelles cançonetes que quan acaba sembla que un rusc d'abelles s'hagi destrossat deixant al descobert la seva collita dolça de mel.


Són cançons boniques en sa majoria, però tenen aquesta particularitat que les fa (amb excepcions) tan empallegoses.


D'elles, n'hi ha en tots els idiomes, la cursileria no té fronteres! I sé que ara estic trepitjant terrenys feréstecs i perillosos, ja que són agradoses per a molta gent...

  



Bé, crec que acabarem amb una indigestió després de tant de sucre i mel. És només una petitíssima  tria de tot el garbuix que es pot trobar regirant la xarxa.
Això és tot, amics meus! Bona nit.

Enya

 El seu nom: Eithne Patricia Ní Bhraonáin no us dirà pràcticament res. Només és un nom irlandès com qualsevol altre, però durant molts anys (gosaria dir que fins i tot ara) ha estat un referent a la música mundial.
 Aquesta és la primera imatge que vaig veure d'ella. El seu nom artístic: Enya.






La vaig escoltar com a sintonia d'un programa de ràdio que presentava l'enyorada Montserrat Minobis a RNE a Barcelona. Entrevistes i similars. Allò sonava diferent de tot el que jo havia escoltat fins aleshores, potser podria trobar semblances amb Mike Oldfield, però poques. I és clar, com era una sintonia no deien mai qui tocava ni que era el que sonava...impossible de trobar una referència, i en aquells temps no hi havia "mails" no mòbils per comunicar-nos amb l'emissora i trucar per telèfon  ni se'm va ocórrer. Pasen un o dos anys i en un viatge a Andorra, quan ja tornàvem cap a casa, a l'última gran superfície - allà a St Julià- ens aturem a mirar discs...i mentre remenava bosses de Lp's la sala s'omple amb aquella melodia -en aquells temps es posaven els discs com a musica ambiental perquè la gent sabéssim que podíem trobar-, si la recordava molt bé. Ràpidament parlo amb el responsable: "això que sona, què o qui és?" "Enya, és Enya" "Doncs jo ho vull, ja!" I això era el que vaig trobar:


Era nou, molt nou per a mi. Després em vaig assabentar que li deien "new age", però això no m'importava gaire, la música és música i no m'importen les etiquetes.
Però dintre del disc hi havia cançons que mai havia escoltat i em van agradar tant que encara hores d'ara les escolto amb devoció. Per exemple.


I aquesta altra.

Aquesta veu -etèria diuen els entesos- conjuminada amb la música i els arranjaments exquisits fan molt agradable una vetllada amb les seves cançons. Ha fet bandes sonores de sèries  televisives i de cinema (amb oscar a la millor cançó). Realment fa de molt bon escoltar si vols uns moments de relax i tranquil·litat.


Ah, i els seus vídeos originals són una delícia.


 En fi és inesgotable la seva producció, en el sentit que no la deixaria d'escoltar, perquè de Cd's no en té gaires si no comptem les recopilacions -moltes- fetes. Jo a casa en tinc 7 cd's -diguem-los: obres originals-  i 6 de recopilatoris. Una producció lenta, però molt fructífera que l'ha fet vendre quantitats inimaginables de les seves creacions. Per acabar un recopilatori: https://youtu.be/2ABlQXmbcp8 

divendres, 19 de juny del 2015

Adagio

Segons el diccionari un ADAGIO és: "1- Moviment musical lent entre el largo i l'andante. 2- Fragment escrit en aquest moviment. Indistintament amb el largo sol constituir el segon temps de la simfonia, la sonata i el concert."

La realitat hores d'ara és que és un tipus de música fet servir per relaxar-nos i carregar una mica les iles quan les tenim una mica esgotades. Tot això sinó ets d'aquelles persones que, quan escolten música clàssica, m'esfilen per les parets. És per tot això que ara, que s'acaba el dia, penso que resultaria agradable escoltar alguns fragments o peces senceres en aquest moviment musical.


Aquest de Samuel Barber és dels més coneguts, s'ha fet servir per a bandes sonores (L'home elefant, Platoon) i s'ha programat, per la seva tristesa, per anunciar la mort del president Roosevelt, per commemorar els atacs a les torres del Wolrd Trade Center. Recentment uns DJ's li feien una barreja amb els seus sons i la donat a conèixer entre els més joves.


L'adagio d'Albonini és potser el més conegut i escoltat, ja que hi és a totes les gravacions de música per a relaxar-se i similars. També l'han fet  de banda sonora a moltes pel·lícules.  Aquesta versió de Herbert von Karajan em sembla molt bona.




Aquest "adagietto" de la 5a Simfonia de Gustav Mahler resulta bellíssim d'escoltar, si afegim les fotos de "Mort a Venècia" el film de Visconti on l'escoltem omnipresent és quasi sublim...


Una mostra d'adagio modern, sempre relaxant per gaudir i si cal aprofitar per llegir aquell llibre que tenim sempre pendent. Com ja és un nou dia ho deixo aquí. GAUDIU D'UN DIA PLÀCID!

dijous, 18 de juny del 2015

Juke-box

Ja he dit en d'altres ocasions que al cotxe porto un llapis de memòria carregat de música de tota mena, pot haver heavy -no gaire-, folk, rock, clàssica, new age, pop...en fi tot un seguit de cançons que em fan companyia des d'el moment que poso el cotxe en marxa. Avui, entre d'altres ha sonat aquesta:

Albert Hammond - It Never Rains In Southern California

És una d'aquelles cançonetes que, vulguis o no, escoltaves a l'hora d'entrar al bar on et trobaves amb la colla d'amics. Era de les més freqüents al  "gira-disc" (això de "juke-box" no existia al nostre diccionari de la parla diaria). Per això he pensat en fer una petita recollida de cançons escoltades en aquells aparells que ens animaven les llargues tardes de tot l'any. No són molt del meu gust, però els records que em porten me les fan estimar...malgrat tot. No ompliré amb gaires paraules, millor omplir el post d'una música que va tenir el seu temps i alguna encara es deixa escoltar amb tendresa i, fins i tot, amb admiració. Comencem.







 


Acabarem amb una que no faltava mai  i tothom la tenia a casa seva. (Jo no, com molts altres, però aquesta és una altra història)


Com que m'ha agradat fer-ho, crec que tornaré en altra ocasió, per tant...
(CONTINUARÀ)

dissabte, 13 de juny del 2015

Allò que queda...

Hi ha cançons que se't queden a la memòria tota la vida, per bé i també per mal. Aquella que escoltaves en un moment dolç i que te'l fa recordar, o la que sonava quan tu no estaves per res i la maleïes sempre, totes hi queden, i surten a la llum quan menys ho esperes.
Recordo aquesta com un trepant clavant-se al meu cap els dies de final de curs a l'institut, al costat del qual es posaven les pistes de autos de xoc amb els seus altaveus a tota "castanya" per cridar l'atenció del públic juvenil i la cançó 'na sonant cada dos per tres...un mal son a classe amb la calor del mes de maig i les finestres obertes, penso que no se m'oblidarà mai.


Aquesta que ve ara és potser l'inici d'una addicció que encar perdura malgrat el pas del temps. En aquells temps (quan els ocells encara tenien dents) a la ràdio s'estilava la fórmula de la cançó de l'estiu, amb votacions populars (democràcia participativa, eh?) fins i tot. Doncs bé, aquell any jo feia d'aprenent en un talleret d'ebenistes (grans records que encara perduren també) i allà ràdio sempre funcionava, a tota hora, i l'emissora favorita era aquella en què es feia la competició estiuenca de cançó. Hi havien dues candidates que es mantenien al capdavant sempre: Bridge over troubled water i aquesta Maria Isabel. CAp al final semblava que s'imposava la qualitat per sobre de la "patxanga"...però al es darreres votacions, ves per on, tothom va optar per això:


Ep, he de dir que anys més tard un dels seus components  -Eduardo Rodríguez Rodway- formà el grup Triana i la seva col·laboració fou molt digna, les coses com són.

Dit això cal dir que la contrapartida fou la meva estima per aquell duet que em meravellava amb la seva cançó sense ni saber el que deien. Com he dit abans fou l'inici d'una addicció a la música que encara dura.


Al meu batxillerat s'estudiava llatí. Fins aquí l'explicació. Una de les cançons que sempre he recordat era aquesta d'en Cat Stevens (per mi sempres serà Cat Stevens, Yusuf Islam és un personatge que no sap ni ell mateix com sortir-se'n ), una cançó que vaig escoltar també a la ràdio, però de casa aquest cop. Té tocs grecs en la melodia, però està cantada en llatí en la primera part i traduïda, en la segona, a l'anglès. Per fi entenia una cançó d'un cantant anglès!!! Després d'això vaig comprar tots els discs de Cat, m'agradava el seu estil.


Per acabar els records per avui una banda sonora que em captivà i em va costar molt d'endevinar la seva autoria. L'escoltava molt sovint a la ràdio, però sempre com a BSO, mai escoltava el títol de la cançó i em neguitejava el no saber-lo. A la meva ciutat no va arribar mai la pel·li... però sóc home pacient i per fi arribà el dia que la vaig fer meva. M'encanta.


La pel·lícula molt recomanable en tots els sentits: guió, interpretació, fotografia, música...si no l'heu vist, busqueu al video club o biblioteca més propers, us agradarà.










diumenge, 7 de juny del 2015

In memory...



Quan arribes a certa edat se t'acumulen els records i es barregen els de fa deu amb els de fa trenta anys i els de fa tres dies amb els de "quan era jove". Dic això per què la memòria musical és molt capritxosa, se't pot ajuntar de tot creient-te que forma part d'un moment quan en realitat ha estat fruit de diversos moments. Mireu el vídeo.

Us ho puc ben assegurar, quan vaig veure la pel·lícula, jo no sabia qui eren Simon&Garfunkel, però els meus records em diuen que jo ja em sabia aquelles cançons i les recordava des de feia molt de temps. Si sabem que es va realitzar l'any 1968 -jo tenia quasi 13 anys!-, no pot ser que jo les conegués...Els meus orígens, com el meu present, foren molt humils...molt!

Passats els anys i sent un addicte a la música, se'm repetia moltes vegades aquesta història. Jo de Nilsson coneixia la cançó que el va fer super conegut arreu: "Whithout you", però res més, eren temps en què els cantautors em seduïen més que cap altre, tanmateix quan comença aquest film -que vaig veure en un cinema de València, mentre feia la mili- sonà dintre meu aquella música com si l'hagués escoltat tota la vida.



Tanmateix em passa amb la clàssica que un dia a la radio, a la TV, o, qui sap si a casa d'uns amics sona allò que tens gravat al cervell, però que no saps per què. A qui no li ha passat que un dia escolta això que ara ve i diu allò de: "a mi, aquesta em sona"...
(Com m'agraden els "Flashmob"! Veure la cara de sorpresa i alegria a l'hora dels espectadors que es troben allò al seu costat no té preu, i l'esforç dels intèrprets, tampoc.)

 És clar que al llarg de la nostra vida rebem informació constant i en desmesura, alguna de la qual ni la processem voluntàriament, però allà hi és i un dia ens apareix sense demanar permís. Escoltes un anunci, i sona, vas pel carrer i l'escoltes a l'ambient d'una botiga...és normal que la facis teva encara que no sigui el teu estil.


 I a l'inrevés encara és més divertit -opinió personal-, doncs aleshores ets tu que fas  la recerca. A mi em passava molt sovint quan hi anava a una de les festes dels amics, sonava una cançó i la volia endevinar sense cap èxit, demanava ajuda, però ningú m'ho solucionava, sortia amb la musiqueta al cap i vinga donar-li voltes i més voltes...un dia et diuen l'intèrpret i no t'ho creus, "aquests fan música més canyera, no pot ser!!!", però resulta que sí pot ser, aquella lenta que escoltaves la toquen aquell grup que a tu no t'agradava per massa sorollós i rar que els teus amics deien que es deia Pink Floyd:


...i si canto trist.





Portada i fitxa tècnica del disc
Any 1974, Lluís Llach torna a treure un nou disc* :"...i si canto trist" . Malgrat el seu títol que es correspon amb el d'una de les cançons, el llaga durada és prou alegre amb cançonetes fàcils de cantar i recordar (si féssim una enquesta de ben segur que molts recordaríem alguna d'aquest disc abans de segons quina que creiem més conegudes) com és el cas d'aquesta cançó d'amor compartit que molts hem entonat més d'una vegada.


Juntament amb aquesta altra fan un parell de boniques melodies per no oblidar mai.


Totes dues cançons obren la cara B del vinil la qual podríem dir que, en conjunt, és més alegre que la cara A; no obstant tot són gustos, perquè si repassem aquesta primera cara ens trobem amb una cançoneta  mediterrània 100%, amb un ritme que se'ns emporta sense tenir-ne ganes, l'escoltem?


Aleshores eren els coronels colpistes que massacraven el país hel·lènic, ara és la "troica" que no els deixa viure, com a nosaltres, oi?

Però ja hem dit que el títol era una mica seriós...Era l'any 1974, era l'any que la dictadura encapçalada pel general va executar la sentència a mort d'en Salvador Puig Antich, aquell noi militant del grup anomenat MIL (moviment ibèric de alliberament) i molt@s ens vam sentir colpejats per un sistema que no era nostre i ens maltractava un dia sí i l'altre també. Per això Llach va escriure la cançó que dóna títol al disc...

 
També hi ha lloc per a poemes de poetes que en Lluís musica amb molt d'encert, però les escoltarem en d'altres posts que aniran apareixent. Ara per acabar aquest, ho faré amb una denuncia que al seu temps a mi em va frapar fort a dins de l'ànima. Tanmateix és la que tanca el disc.








(*) Fent recerca dels vídeos he observat que molts li posen per data d'edició el 1972 i no ho entenc, és posterior al recital de l'Olympia que va ser el 1973; de ben segur que el confonen amb el disc: "Com un arbre nu"

(CONTINUARÀ)

dissabte, 6 de juny del 2015

A mi no m'agrada el rock

És un títol una mica estrany després de visionar una mica tot allò que porto escrit i penjat en aquestes pàgines, però és cert: a mi no m'agrada el rock! Sóc fan de músiques més suaus i amb lletres que m'expliquen coses de la vida, digueu-li: folk, folk-rock, cançó...no sé, mil noms podria dir, no obstant això la meva vida fora una altra sense haver escoltat això:


I és cert que no entenia ni un mot, però allà havia alguna cosa que em feia remoure per dins.

També hi havia aquesta que sonava una mica estranya i amb aquell tipus tan esperpèntic quan veies fotos d'ell.


I aquell grup que cridava com un beneit sempre, amb grans cops de bateria i combinacions guitarreres que feien mal a les orelles i van un dia i em deixen escoltar aquesta dient-me: això també es rock. I jo a callar.


Els Beatles eren una mica excepció a tot això, encara no sé ben bé el per què, però ho eren, encara que no en totes les seves cançons, el "White" no és dels que més m'estimo...però allà hi era aquesta:


I no, a mi no m'agrada el rock. Però qui no l'estima una mica escoltant


 Bob Dylan era el cantant folk per excel·lència, però un dia va i canta cançons amb guitarres elèctriques i la que va armar fou ...Després li digueren folk-rock, però jo crec que és un bon rocker. A mi no m'agrada el rock, però m'agraden les cançons de Bob Dylan.


Per avui deixem-ho així i aquí, però abans escolteu aquesta versió "cover" de Marylin i Elvis. L'he triada pel só i per la interpretació que fan els imitadors, A vegades cal ser una mica tolerant, encara que a mi no m'agradi el rock...


Que tingueu un plàcid cap de setmana!
 

Poesia i cançó<>cançó i poesia (3)

Edició de les "Poesies" d'en  Salvat-Papasseit
L'any 1962 l'editorial Ariel va fer una edició molt especial dels poemes de Salvat-Papasseit. Contenia el sis llibres de poemes fets per l'autor, una introducció a la poesia d'en Salvat feta per Joan Fuster, un esbós biogràfic signat per Tomàs Garcés i ple d'il·lustracions a càrrec d'en Joan Guinovart. Va ser, i és, un llibre de culte -m'agradaria tenir un original, però el fan pagar massa car-.

«Tota la realització del disc ha suposat una alegria darrera d'una altra. Un somni rere l'altre, que sempre es realitzava. Ara, un cop finalitzat, penso si no ha estat un conte de fades. Des de l'instant que vaig demanar el llibre de les obres completes (exhaurit) a Antoni Lucchetti per intentar fer un disc sobre poemes de Salvat, fins a l'últim detall del disc, he de dir que hi ha hagut en tots una alegria i col·laboració extraordinària ».
Així s'expressava  Ovidi Montllor a un periodista quan li demanava pel seu disc dedicat a l'autor de "Platxèria" 

Ovidi Montilor, amb músiques compostes per Toti Soler, Carles Boldori, Marti Llauradó i ell mateix ha recollit en aquest disc dinou poemes d'aquell poeta autodidacta. Però encara més, Ovidi, com diu Fuster al pròleg que ha escrit per a la carpeta del disc, no recita a Salvat, més aviat ho diu, que és una cosa molt diferent. Amb la seva veu el poeta torna a estar entre nosaltres, cobra nova vida, reapareix. El disc, amb uns dibuixos de Guinovert, fotos de Colita i textos de Joan Fuster, Joaquín Horta i el mateix Ovidi, ens ofereix també un estudi sobre la bibliografia, escrits, homenatges i gravacions de i sobre Joan Salvat-Papasseit. Podria afirmar que és un audio-llibre de poemes.

Però res millor que escoltar la veu de l'Ovidi acompanyat per gran Toti Soler dient Salvat-Papasseit.


Aquesta forma part del poema "Columna vertebral, sageta de foc" que fou el primer que publicà el poeta. Ovidi interpreta el fragment de la "Sageta de foc" i ho fa en directe al teatre Romea, recital que gravarà al disc "De manars i garrotades".


Atreviu-vos amb el disc sencer que bonament s'han atrevit a penjar en vídeo.


Aquest és un disc que em va agradar tant que quan ho van reeditar en vinil el vaig tornar a comprar i el tinc encara amb la cel·lofana per si se'm feia malbé el primer, afortunadament encara és viu...

Per acabar un fragment d'un dels poemes visualitzat en vídeo, no és sencer, però trobo que han fet una bona feina.

 


Gaudiu de la poesia, ni que sigui un pessic cada dia.