Fa 40 anys i tot segueix igual?

Avui he decidit tornar a escoltar el disc d'en Raimon: El recital de Madrid. que es va gravar en directe al pabelló d'esports del Real Madrid el 5 de febrer de 1976, és a dir fa 40 anys i un mes. Ara l'escolto en Cd. i això ajuda a no haver de girar discs entre cara i cara, però això només és una anècdota actual, en aquells temps a mi m'havien enviat al servei militar cosa que feu que del recital i del disc no en sabés res fins que vaig tornar amb el primer permís que em deixà viatjar cap a casa. De seguida que el vaig veure a la botiga no vaig dubtar a compra'l, tot i que Raimon no era molt de la meva devoció, era massa cridaner pel meu gust i la guitarra la feia anar a cops de canell, però tenia cançons que et feien aixecar de la cadira per sortir a cridar també al carrer i això em feia perdonar les seves faltes.

Imatges del Lp.

No sé si l'heu escoltat aquest recital, em fa esgarrifar escoltar el silenci amb què el públic escolta devotament, com en una església -recordo que era un pavelló d'esports- les traduccions de les cançons que Raimon, pacientment, fa de totes elles abans de cantar-les; les reaccions a les frases que impliquen lluita que ja al començament del disc ens les mostren amb els crits de llibertat i amnistia que reben el cantant. Raimon va desgranant les seves cançons, pròpies i dels poetes que s'estima, Espriu, Timoneda, i la gent escolta i demana més i més,es troben en una illa de llibertat i ho saben...encara que sigui una fal·làcia, perquè la veritat era que el cap de la policia que controlava el recital va a estar a punt de gasejar el local per interrompre aquell escàndol que s'estava produint davant seu (crits contra el rei i "vives"a favor de la república entre altres coses), sort de la companya d'en Raimon, Anna-Lissa, que amb sang freda va convèncer al policia del fet que fora millor consultar els seus caps abans de procedir. El recital segueix sense pauses i el públic demana més i més, Raimon els diu que l'agradaria poder fer els quatre recitals previstos i que el millor seria acabar amb tranquil·litat. Ho fa amb l'himne que el públic acompanya: Diguem no.


Tot i això, l'informe del comandament policial va fer que el ministre d'informació d'aquell temps, senyor Manuel Fraga Iribarne, prohibís els altres tres recitals previstos i això es reflexa a la portada del disc.

Ara, mentre escolto a través del passadís les cançons que m'acompanyen al temps que escric em venen aquella ràbia i força que sentia aleshores ja que avui encara no hem pogut superar aquella opressió que sentíem llavors per la llosa del franquisme i ara per la del neo-liberalisme que ens priva dels drets més bàsics només per aconseguir uns minsos beneficis a costa nostra, portant-nos de nou al servilisme que creiem haver deixat enrere, la pena és que ens han domesticat tant que les veus ja no són majoritàries, només criden aquells que realment senten la pressió damunt d'ells, els altres miren cap un altre costat no fos cas que n'encomanessin.

En fi, escolteu el recital, val la pena!

 

Pink Floyd, "Dark side of the Moon"

"Seus relaxat amb els auriculars i escoltes el batec que sona més perceptible mentre es barreja amb una veu incorpòria escocesa que diu: "I've been mad for fucking years" i un riure maníac interromput pel so d'un helicòpter que passa d'una oïda a l'altra, xocant alhora amb un crit femení per acabar apagant-se entre el ritme lent i les guitarres suaus de "Breathe". No obstant això, quan has aconseguit relaxar-te, de sobte canvia de marxa i et sents atrapat en un ritme ràpid de hit-hat i un riff electrònic mentre veus, passos, sorolls i altres sons travessen de banda a banda el teu cap. Tot seguit es produeix una explosió sorda i més passes que corren i quan aquests s'apaguen s'escolta el tic-tac tranquil·litzador d'un rellotge que ens amanyaga per esclatar tot seguit en una cacofonia d'alarmes que ens alteren i ens porten a les pesades i esgotadores guitar chimes de "Time"...I passat tot això només portem 8 minuts de l'àlbum; manquen 34 més encara."

Bé, són moltes les pistes i de ben segur que molts hauran endevinat que estic parlant de l'àlbum de Pink Floyd: Dark side of the Moon", el conceptual de més èxit que s'ha produït fins al moment. Sí ja sé que és una afirmació massa categòrica, però si tenim en compte que, quaranta i pocs anys després de la seva aparició, encara es venen gairebé un quart de milió de còpies cada any... no li'n sobren raons, oi?

Portada original. Tots els components del grup la trobaren encertada.

Llegiu aquesta ressenya que fa del disc el biògraf de la banda.

L'àlbum consumat de Pink Floyd, "Dark side of the Moon", s'acosta a la perfecció. Combina els talents individuals dels integrants del grup en un marc conceptual innovador. El disc gira al voltant de les pressions de la vida moderna i la bogeria, i la potent dinàmica sonora realça les imatges en contrast amb les cançons (llum i foscor, nosaltres i ells), però la banda opta per mantenir les coses senzilles i austeres , com la música, molt centrada i per això accessible i atemporal.

 L'impacte dramàtic de l'àlbum s'intensifica mitjançant els diversos efectes sonors integrats en el ritme de les cançons: el batec i el riure maníaca al principi de "Speak to me"; la cacofonia de rellotges al principi de "Time" i, per descomptat, el so de les monedes, el salt entre altaveus i les caixes registradores de "Money", un dels himnes més coneguts de Pink Floyd.

 La guitarra de Gilmour proporciona una identitat instrumental superior a la banda (sobretot en el sol de "Time"), però el grup sencer sona aquí més unit que en cap altre àlbum. Dit això, els Pink no van tenir inconvenient a recórrer a altres músics que poguessin aportar alguna cosa més: l'angoixant veu de Clara Torry en "The great gig in the Sky", potser la cançó més seductora sobre la mort que s'hagi escrit mai, ho aconsegueix sense cap dubte. Com també ho aconsegueix el saxofonista Chris Parry amb el seu estrident només a "Money" i la seva contribució més moderada en "Us and Them".

 La producció de "Dark side of the Moon" va suposar un enorme esforç, però posseeix una vitalitat que segueix emocionant.

(Tret del llibre: "Pink Floyd: tras el muro" de Hugh Fielder, editat per Ed. Blume-2015) La traducció catalana és meva.

I ara només resta una cosa: Gaudiu-lo! 

Seixanta cançons per a seixanta anys. ...i 10, final.

Doncs bé, ara sí, avui és l'últim dia del recopilatori...demà serà l'aniversari i totes les cançons estaran mostrades. M'agradaria escoltar repliques o comentaris sobre la tria o sobre la no tria, sé que hi han tantes bones cançons que no he mencionat que potser estarien millor que alguna de les posades, sí, ho sé perfectament i he de dir que he volgut, voluntariament, fugir dels tòpics No 1i grans èxits, -és cert que algun s'ha colat entremig de totes- per dir alguna cosa, ja vaig avisar que són molt poques les cançons de lluita i compromís social, tenen el seu propi espai en aquest blog...Ho sento, no calia donar explicacions, però sóc d'aquests que ho fan sense que ningú se les demani...Acabem?

No 55 WISH YOU WERE HERE: PINK FLOYD

Aquesta de ben segur que no mancarà mai en cap "play-list" que confeccioni jo. La trobo tan ben feta: una producció magnífica, una sonoritat espectacular i un tema enorme, que sempre s'ha dit que anava dedicat al membre de la banda que abandonà per culpa de la mala  vida que diríem, encara que rumors els col·loquen a l'estudi de gravació mentre es confeccionava el disc...quin disc!

No57 WITH A LITTLE HELP FROM MY FRIENDS: JOE COCKER

Cançó dels Beatles que Joe Cocker va elevar a la categoria de mite el dia que la cantà al Woodstock. Poques vegades haurem escoltat una versió amb tanta força expressiva, amb aquestes ganes de fer ben fetes les coses, com si fos l'últim que has de fer a la vida. Per això i pel títol és que està aquí.

No 58 WITHOUT YOU: NILSSON

Ai, amics! Si sabéssiu  les vegades que va sonar aquesta en el meu K7. Quantes hores pensant en ella i ella no hi era...No, aquesta no la puc deixar fora de cap de les maneres. Quan l'escolto els temps passats retornen com una onada i omplen tot l'espai de la meva vida...I jo no sóc dels que pensen que fou una  de les millors cançons del S XX, és una bonica balada trista, però...

No 59 YOU'RE SO VAIN: CARLY SIMON

 De jovenet l'escoltava amb els companys quan entrava al bar, que aleshores dèiem, del "pijos". Sonava molt sovint, però no em deia res, era una més d'aquelles comercials que sonen i sonen, i jo estimava el folk, em semblava més proper...Amb el pas dels anys, els records me l'han recuperada amb noves visions que em fan escoltar-la amb cert plaer, no és dolenta la cançó i la veu de la Carly mereix cert respecte.

I per acabar una que dedico a tots vosaltres, amics i companys, que sempre he tingut a la vora, la dedico i m'agradaria que de veritat sentíssiu que en mi tots you've got a friend...

No 60 YOU'VE GOT A FRIEND: CAROLE KING

...i com deia aquell: "això ha estat tot amics!!!" Només desitjar que us facin passar una bona estona.

Seixanta cançons per a seixanta anys. ...i 9

Bé, ja hi som, hem arribat a les deu últimes; no són ni les millors ni les pitjors, ja vaig avisar que l'ordre era alfabètic, precisament per això, per evitar catalogar les cançons per la seva posició dins del llistat. Mireu sinó aquesta primera d'avui. Tocava haver-la posat ahir, amb les de la seva lletra, però...només volia arribar a les cinquanta i aquesta serà la...

No 51 TODO ES DE COLOR: TRIANA

Un petit poema, dues guitarres uns cants d'ocells i una mica de percussió. Cal res més per fer una bella cançó? Jo crec que no, vet aquí la proba.

No52 UN RAMITO DE VIOLETAS: MANZANITA

Durant més deu minuts he estat dubtant si posar aquesta versió o la de Cecilia. Totes dues m'agraden, però aquesta te la força de la veu esguerrada del cantant i l'altra és un cafè amb llet ensucrat que es fa massa empallegós, a la meva orella, quedi clar. Records de joventut...

No 53 VESPRE: ELS PETS

Cançó per adolescents amb les hormones esvalotades, que creuen que la vida és així de senzilla. Però que voleu que us digui, a mi m'arriba bé i l'escolto amb complaença.

No 54 VOLDRÍEM: L'HAM DE FOC

Ja he dit més amunt que L'ham de foc té cançons molt fermes, amb composicions on priva el mestissatge de cultures que a mi tant m'emociona. La lletra és dura de pair, però s'escau perfectament amb la música andalusí que l'acompanya. Quan l'escolto tot sol al cotxe no puc evitar apujar el volum...Bona, molt bona!

 No 55 WA YEAH!:ANTÒNIA FONT

Diuen que l'Oliver quan van gravar aquesta cançó va dir que seria el final del grup ja que no farien mai més res que s'assemblés i arribés a cotes de popularitat que arribaria aquesta Wa yeah!. Com deia algú altre, "potser sí que exageren" però és cert que si l'escoltes et fa bellugar a la cadira o, fins i tot, et fa aixecar per seguir el seu ritme. He triat el vídeo en directe amb The New Royal Cuatro Quesos Philharmonic Orchestra perquè el clip original no em fa el pes per la cançó.



...I DEMÀ LES CINC QUE COMPLETARAN EL LLISTAT.

Seixanta cançons per a seixanta anys. ...i 8

Mica en mica això es va acabant, només queden dos dies més per arribar als seixanta i vull deixar enllestida la col·lecció que estic confeccionant, cosa que fa que ni vulgui perdre ni un instant en presentacions, d'acord?

No 45 SI ARRIBEU: LLUÍS LLACH

Quantes vegades havia arribat a pensar allò de: "aquest tio està cantant amb una lletra que podria ser la meva existència!",perquè el que es diu en la cançó de ben segur que més d'un i més de dos ho hem experimentat al llarg de la nostra vida. Tanmateix, em repeteixo: té tots els ingredients per dir-se "cançó", cosa que me la fa molt agradable d'escoltar...

No 46 SR. TRONCOSO: TRIANA

 

Ja sé la dita: sobre gustos, colores!, però a mi aquesta m'emociona des del primer dia que em va sona en un K7 que vaig trobar fent la mili. La combinació de guitarres i veus em sembla esplèndida i la melodia em transporta i fa sentir moltes coses que ara no diré. Triana fou "mucho" Triana.

No 47 TAKE A WALK ON THE WILD SIDE: LOU REED

 

Lou Reed no ha estat mai de la meva devoció, per què negar-ho? Tanmateix, així com la frase anterior és ben certa, també ho és que aquesta cançó em roba el cor. Sense ni saber de que va ja m'agradava el seu seqüencial amb la línia de baix marcant-ho tot de dalt a baix o viceversa...després, quan vaig traduir la lletra, va ser una gran descoberta...i aquí està.

No 48 THE PARTISAN: LEONARD COHEN

Quin himne, aquest de l'avi Cohen! M'agrada la seva melodia, però, a més, com fa versos en francès, vaig entendre la lletra des del primer dia, quin homenatge als homes (i dones, és clar) que lluitaven contra un enemic més fort i nombrós que ells i que calia vèncer. No podia faltar.

No 49 TINC EL QUE VULL: L'HAM DE FOC

 

Grans tocs mediterranis en una música que fa somiar en altres terres. Aquest grup no ha prosperat molt en quan a edició de nous discs, però els dos que li conec són esplèndids. Aquesta és una petita mostra. més avall, hi hauran una més.

No 50 TO FRANCE: MIKE OLFIELD

 

Una més del "vell camp" que potser no ha estat tan escoltada com els  seus  "tubullars", però que et deixa un bon regust a dintre. Motiu pel qual la tenim aquí, les cançonetes també mereixen el se espai.

Seixanta cançons per a seixanta anys. ...i 7

Avui serà una mica més llarg tot això. Farem des de l' N fins a l' R, no us espanteu, el recorregut tampoc serà tan llarg com imagineu. La primer<a d'avui serà...

No 35 NIGHTS OF WHITE SATIN: THE MOODY BLUES

La primera balada que la gent de la meva generació vam escoltar, la que tots volíem ballar. El rock es feia simfònic, afegia noves formes o maneres, el soroll era un altra cosa. Personalment no conec ningú amb més de 50 anys que no l'agradi...A mi, que sempre he dit que no m'agrada el rock, em van venir moltes ganes de tenir-la a casa dins la meva col·lecció...i la vaig aconseguir.

No 36 NOMÉS HAN PASSAT CINQUANTA ANYS: JOAN ISAAC

Torna Isaac al llistat, ara amb una cançó que resum la seva vida fins que va tornar a la cançó, però que no deixa de ser una biografia de tota una generació que hem viscut els mateixos anys. Ben interpretada i amb arranjaments molt bons, cantada en directe al Nacional. M'agrada...

No 37 OH VERY YOUNG: CAT STEVENS

Qui no recorda la cançó primera que va ballar amb una noia a qui estimava? Suposo que poca gent, jo sí, la recordaré sempre...Era la segona vegada que entrava en una "disco", no ho he sigut mai de "discos" -quina contradicció, no?- i em feia molta vergonya demanar-li'n, de ballar, però la insistència d'un company perquè ho féssim tots dos alhora va ser el detonant...ella no es va negar, però...Algun dia em penediré d'haver escrit tot això.

No 38 OPHELIA: NATALIE MERCHANT

Natalie Merchant és una veu que vaig descobrir en una d'aquelles recerques que hom fan per Internet buscant altres coses i allà surt un vídeo d'aquesta dona cantant i em deixa bocabadat fent que abandonés la recerca i  continués amb ella fins al final. És clar que no entenc moltes de les seves cançons, però m'emociona el seu savoir faire i naturalment la seva veu i entonació...tot un descobriment.

No 39 PAÍS PETIT: LLUÍS LLACH

La cançó, tots ho sabem és d'en Llach, però m'agrada aquesta versió una mica canyera del grupo Ocults que, no obstant, s'acompanyen del cantant de Verges. El disc que conté aquesta cançó és tot un cant d'amor a la petita pàtria de cadascú, i a més una delícia musical...

No 40 PALABRAS PARA JÚLIA: PACO IBAÑEZ

Aquest va ser el primer disc que vaig compar: "Paco Ibañez en el Olympia", allà als magatzems de can Jorba, encara el conservo com un petit tresor, amb les seves cançons censurades i amb petites meravelles que et travessen la pell i l'ànima com aquesta "Palabras para Júlia" tota una reflexió sobre el futur d'una nena que creix i arriba ser gran. Paco és un referent, però aquí anem, o intentem anar, més enllà de les referències.

No 41 QUE TINGUEM SORT: LLUÍS LLACH

Bé, és d'aquelles que no cal donar moltes explicacions del per què són aquí. Per a mi és de les que anomeno "la cançó", és a dir, allò que entenc que ha de fer o tenir una melodia per definir-la com a cançó: lletra senzilla i entenedora, música sense complicacions que arribi i melodia agradable per escoltar. 

No 42 ROMEO AND JULIET: DIRE STRAITS

No sé com dir-ho, ho intentaré directament: a molts els agrada "Sultans of swing", a mi m'agrada "Romeo and Juliet" més que l'altra, que també és bona, no ho nego, però torno al comentari anterior, és molt més senzilla que l'altra i la melodia m'agrad més. 

No 43 ROSES BLANQUES: LLUÍS LLACH

Quan Lluís Llach s'uní amb Martí i Pol va guanyar en poesia (quines coses a dir, oi?). Les seves lletres prenien més cos i forma que no sempre força i aquesta és d'aquelles que em va enamorar a la primera audició. És cert que estava entre mig del disc "Rar" que, com el nom indica, era una barreja de cançons sense connexions entre elles, malgrat la qualitat de totes elles. Moltes ja les coneixia d'altres gravacions, però aquesta era diferent i tenia uns arranjaments que m'agradaven...i aquí està.

No 44 RUMOR: TRIANA

Ja he parlat de Triana anteriorment, del seu estil nou i fresc de flamenc barrejat amb un rock quasi simfònic, però acompanyat amb unes lletres que volien trencar la censura com fos, però que no sempre ho aconseguien com en aquesta que no es podia radiar només per això que diu de "la guitarra a la mañana // le habló de libertad".  Records d'anys d'il·lusions ara perdudes. 

Salen de sus pensamientos
cosas que no quieren callar
por las calles y los caminos
que viene la madrugá,
la guitarra a la mañana
le habló de libertad.

Demà més.

Seixanta cançons per a seixanta anys. ...i 6

Avui arribarem a la meitat  d'aquest recull i la depassarem, però això no és l'important. M'agradaria molt que us fes una mica feliços el fet d'obrir aquest blog i escoltar aquestes cançons que un dia a mi m'il·lusionaren i per això encara les porto en el record i en l'oïda, que malgrat els anys encara les escolto molt sovint. Comencem.

No 29 LATE IN THE EVENING: PAUL SIMON

Paul Simon va voler fer "fortuna" al cinema com el seu company Garfunkel, però no va estar de molta sort. Va fer el guió i protagonitzà la pel·lícula: One-trick pony donant-hi un toc autobiogràfic, després edità la banda sonora que no fou cap meravella, però allà hi havia aquesta cançó que em fa ballar quan l'escolto.

No30 LET HER GO: PASSENGER

La frase és tan contundent: "Only know you love when you let her go...and you let her go" (Tan sols saps que l'etimes quan la deixes marxar...i la deixes marxar).Buffff! Però, a més, a més aquest senyor canta amb un estil que t'arriba de seguida, suavitat i bon ritme en quasi totes les cançons, però sense estridències ni sorolls no desitjables, tot sona bé.

No 31 M'ACLAME A TU: OVIDI MONTLLOR

Ovidi enorme, com sempre ben acompanyat i triant poemes enormes, Amb aquesta sempre acabo amb gallina de pell. He triat aquest vídeo per poder gaudir de l'Ovidi en directe, "els artistes, els cantamts i els pallassos" que deia ell. Com l'enyoro!!!

No 32 MAMY BLUE: POP TOPS

La dictadura era molt viva encara, però ja es feien arranjaments de qualitat que et feien la vida una mica més agradable... "pos eso!!!"

No 33 MAN IN BLACK: JOHNNY CASH

Ja ho vaig dir, Johnny Cash és un personatge estrany, però té cançons que jo no deixaré mai d'escoltar i ara que sé allò que em diuen encara menys. Busqueu la lletra i traduïu-la, és immensa

No34 MONTSERRAT: OVIDI MONTLLOR

La cançó es diu "Montserrat", però podria ser Elisabet, Josefina, Immaculada, Maria, qualsevol nom de dona li fora escaient, és una gran cançó d'amor, i feta pel propi Ovidi. Jo que vaig anar comprant tots els Lp's del cantautor d'Alcoi així que sortien al mercat, recordo quan vaig arribar a casa amb aquest i en girar el disc per escoltar la cara B comença a sonar això...vaig emocionar-me. Que ben dit i explicat, quanta enveja -de la bona- per aquells que saben dir les coses amb les paraules més encertades, com l'Ovidi...en fi, també penjaré la versió en directe cantada a TVE. És un bon document i s'ho mereix.

Demà més.