Fa 40 anys i tot segueix igual?

Avui he decidit tornar a escoltar el disc d'en Raimon: El recital de Madrid. que es va gravar en directe al pabelló d'esports del Real Madrid el 5 de febrer de 1976, és a dir fa 40 anys i un mes. Ara l'escolto en Cd. i això ajuda a no haver de girar discs entre cara i cara, però això només és una anècdota actual, en aquells temps a mi m'havien enviat al servei militar cosa que feu que del recital i del disc no en sabés res fins que vaig tornar amb el primer permís que em deixà viatjar cap a casa. De seguida que el vaig veure a la botiga no vaig dubtar a compra'l, tot i que Raimon no era molt de la meva devoció, era massa cridaner pel meu gust i la guitarra la feia anar a cops de canell, però tenia cançons que et feien aixecar de la cadira per sortir a cridar també al carrer i això em feia perdonar les seves faltes.

Imatges del Lp.

No sé si l'heu escoltat aquest recital, em fa esgarrifar escoltar el silenci amb què el públic escolta devotament, com en una església -recordo que era un pavelló d'esports- les traduccions de les cançons que Raimon, pacientment, fa de totes elles abans de cantar-les; les reaccions a les frases que impliquen lluita que ja al començament del disc ens les mostren amb els crits de llibertat i amnistia que reben el cantant. Raimon va desgranant les seves cançons, pròpies i dels poetes que s'estima, Espriu, Timoneda, i la gent escolta i demana més i més,es troben en una illa de llibertat i ho saben...encara que sigui una fal·làcia, perquè la veritat era que el cap de la policia que controlava el recital va a estar a punt de gasejar el local per interrompre aquell escàndol que s'estava produint davant seu (crits contra el rei i "vives"a favor de la república entre altres coses), sort de la companya d'en Raimon, Anna-Lissa, que amb sang freda va convèncer al policia del fet que fora millor consultar els seus caps abans de procedir. El recital segueix sense pauses i el públic demana més i més, Raimon els diu que l'agradaria poder fer els quatre recitals previstos i que el millor seria acabar amb tranquil·litat. Ho fa amb l'himne que el públic acompanya: Diguem no.


Tot i això, l'informe del comandament policial va fer que el ministre d'informació d'aquell temps, senyor Manuel Fraga Iribarne, prohibís els altres tres recitals previstos i això es reflexa a la portada del disc.

Ara, mentre escolto a través del passadís les cançons que m'acompanyen al temps que escric em venen aquella ràbia i força que sentia aleshores ja que avui encara no hem pogut superar aquella opressió que sentíem llavors per la llosa del franquisme i ara per la del neo-liberalisme que ens priva dels drets més bàsics només per aconseguir uns minsos beneficis a costa nostra, portant-nos de nou al servilisme que creiem haver deixat enrere, la pena és que ens han domesticat tant que les veus ja no són majoritàries, només criden aquells que realment senten la pressió damunt d'ells, els altres miren cap un altre costat no fos cas que n'encomanessin.

En fi, escolteu el recital, val la pena!