L'OVIDI ...i 2

La cançó, finalment, ha trencat els prejudicis ancestrals, 

i una transfusió de fonètica i d lèxic, de Salses a Guardamar

i de Fraga a Maó, ha pogut consumar-se positivament gràcies 

als cantants i als seus discs.  Això no ho sabran valorar mai

els sàtrapes de le política i de la cultura "oficials":

sàtrapes o sapastres. Però ja es fotran

JOAN FUSTER

Ara que escric en aquesta segona part dedicada a l'Ovidi me n'adono que no he fet cap esbós biogràfic de la seva persona. Bé, no és casualitat, ho vaig pensar així en començar a obrir el full, vaig creure que qui pugui estar interessat en aquest post és perquè coneix, ni que sigui per sobre, la història del nostre personatge: "Ovidi Montllor i Mengual va nèixer un 4 de febrer de 1942 a Alcoi -ciutat de costeres i ponts, que ell definirà en una de les seves cançons-. Els seu pare Josep Montllor, teixidor d'ofici, represaliat per ser del bàndol dels perdedors de la guerra, home d'esquerres, anarquista declarat; la seva mare, Isabel Mengual, ama de casa, a la qual li van arrabassar tot i només li quedaven les mans per anar endavant. Tots dos foren el clar exemple pel fill, l'exemple primer: treballar dur i sempre, no vendre's l'ànima a cap dimoni, seguir "el recte camí", ser conseqüent amb un mateix...un dia se n'adona que la llengua que parla a casa i al carrer -no a l'escola-  també és als llibres, i s'entesta en aprendre a escriure en la seva llengua. I ho va aconseguir.

"La vida de l'Ovidi és un camí d'esforç, tossuderia i creativitat, Seguir la trajectòria poètica de l'Ovidi és descobrir com, dels primers versos escrits mig en broma, a les primeres cançons, correctes i tendres, que sabem recitar perquè són nostres -La fera ferotge- o aquelles altres que mai no va gravar  o fins a les darreres, no va deixar mai de treballar, de perfeccionar-se, d'aprendre i compartir-ho. Parlar de l'Ovidi és parlar de les seves cançons, dir: "si senyor" i "perquè vull". Però també és saber-se de memòria que "no hi havia a València dos amants com nosaltres", reclamar suaument "el primer bes, que se'ns doni als primers" o llegir per sempre més amb la cadència estudiada aquell "oh, que cansat estic de la meva pobra..."Prequè l'Ovidi va posar veu als poetes. Conscientment  i a consciència. Dir Ovidi és dir Estellés -sobretot-, Espriu i Joan Oliver, Salvat-Papasseit, Blai Bonet, Sagarra, i tants d'altres: va agafar versos manllevats i ens els va servir de la millor manera possible, amb la seva veu pregona, estudiats mil vegades per fer-los senzills i dir-los senzills i entenedors i amables o brutals o tendres segons el cas."

 He manllevat aquest escrit d'una publicació de la sèrie "Rockcol·leció", No 21 Ovidi Montllor.

Per fer-nos una idea de tot el que s'ha dit més amunt escoltem el següent disc que va gravar l'Ovidi. Era l'any 1975, havia assolit la seva maduresa creativa. És clar que ara hi havia un element nou: Toti Soler.

Aquest fou un disc magnífic en tots els sentits. Des de la caràtula, obra de Guinovart que a més incloïa textos de Joan Fuster, Joaquim Horta i del mateix Ovidi que ens explica una mica com va ser la gestació d'aquesta gran obra, veiem el primer paràgraf:

"Tota la realització d'aquest disc ha estat una alegria darrere l'altra. Un somni darrera un altre, que sempre es realitzava. Ara, un colp acabat, pense si no ha existit un conte de fades. Des del moment que li vaig demanar el llibre de le obres completes (exhaurit) a n'Antoni Lucchetti per a fer, o intentar de fer, un disc sobre poemes d'en Salvat, fins al darrer detall del disc, he de dir que ha existit en tothom una alegria i una col·laboració extraordinària."

 També inclou, com no, un quadern bellament imprès amb els poemes recitats i els seu doble traduït al castellà; a més d'una bibliografia molt completa de l'obra escrita pel i sobre el poeta.

(CONTINUARÀ)




 Nota bene.- A mi em va agradar tant aquest disc que no vaig dubtar en comprar una segona còpia del vinil que encara conservo intacta dintre del seu embolcall original. Petites joies de col·leccionista!

L'OVIDI

Quan parlo de l'Ovidi és fàcil entendre que parlo de l'Ovidi Montllor; "l'artista, el cantant...el pallasso" com ell mateix es defineix en una de les seves cançons, que, com aquí parlem de música, podríem escoltar tot seguit.

No diré res de nou de l'Ovidi que no s'hagi dit ja mil vegades, però per a mi és un personatge entranyable, que me l'estime molt i quan ens va deixar em va deixar una mica orfe, perquè les seves cançons em feien sentir bé encara que expliqués coses no sempre divertides o alegres, sempre vaig anar a veure´l quan feia recitals a la nostra ciutat, ell acompanyat pel Toti em feien passar quasi dues hores amb una intensitat tan gran que em quedava amb ganes de més i més, molt més, cosa que no podia ser...

Vaig descobrir l'Ovidi per casualitat, no sabia qui era, però en aquell temps jo estava penjat de la nova cançó i ell formava part del "engendro" i, quan vaig veure els seus primers discs a la botiga, no  vaig dubtar a comprar-los; a més el primer em reclamava des de la portada, es deia -es diu-: Un entre tants, i jo sabia que allò era un vers de Vicent Andrés Estellés, el gran poeta, ja aleshores admirat, valencià en llengua catalana. allò era un bon reclam (si més no per a mi); però a més miraves els crèdits del disc i t'admiraves dels bons músics que tocaven amb aquell desconegut que no seria tan dolent si l'acompanyava aquella colla. Per últim, dir que la contraportada estava il·lustrada per en Perich...Però el millor va venir quan vaig treure el vinil  de la bossa i posant-lo al plat va començar a sonar...Escolteu

L'Homenatge va sonar instrumental, no podia cantar-se un vals que parlava dels efecte col·laterals de la guerra incivil. Ja he dit que no coneixia l'Ovidi encara, cosa que feia que desconegués aquella cançó, encara que l'havia llegit en algun d'aquells cançoners Folk que voltaven de mans en mans, però no coneixia la melodia...

Aquest primer disc fou un amor a primera vista, amb crits, amb suavitat, amb lluita...l'Ovidi emocionava. No vaig trigar a comprar el segon disc. Aquest era més espartà a la caràtula i els crèdits no anomenaven gaire gent, però quina gent!!! Tornava a interpretar Estellés i la lluita no s'oblidava ni que fos des del lirisme d'aquella "Carta a casa" que caldria que més d'un escoltés avui perquè s'adonés de la situació dels emigrants d'aquí i, com no, la cançó que dóna títol al disc: "Crònica d'un temps" explicant com la vida d'un peó d'obra arriba ala seva fi... Ovidi sempre amb els de baix. 

I arribà el tercer disc i amb ell la renovació de l'estil Ovidi. Juntament amb Toti Soler proposen uns arranjaments senzills, home i guitarra interpretant grans cançons, encara que resten encara alguna en què es fa necessari posar-hi més instrumentació per donar més èmfasi a la lletra. Ara per fi pot interpretar l'Homenatge a Teresa (per a mi una de les més belles cançons d'amor mai escrites). Escoltem-la.

Però no és l'única gran cançó,tot el disc està ple de enormes i belles melodies. No l'he pogut trobar tot sencer com els anterior, però penjarem unes quantes cançons començant per aquella que el poeta va assegurar que l'havia emocionat tant que ja no li pertanyia sinó que ja era de l'Ovidi per la seva magnífica versió del poema: "Els amants" de Vicent Andrés Estellés.

També canta a Espriu en una molt bona versió.

I és en aquest disc que ens deixà el seu testament, si més no allò que molts han considerat que ho era o diguem millor les seves últimes voluntats, en una cançó alegre que ens convida escoltar.

Això continuarà, és molt que hem d'escoltar de l'Ovidi i molt interessant, aquí poca influència tinc jo, però demanaria una reedició de tots els seus discs, de ben segur que hauria molta gent disposada  a escoltar "l'artista, el cantant...el pallasso".

(CONTINUARÀ)

El meu amic el mar- Lluís Llach

Avui vull començar escoltant una de les cançons:

 

Amb aquesta cançó, declaració d'amor del cantant, s'obre el nou disc de Lluís Llach, una obra dedicada en la seva primera cara al mar, la seva passió i gran afició; una obra suggeridora, de qualitat i imprescindible. A través del mar l'autor ens parla de l'ésser humà, l'amor i l'amistat i, com no, del país.

Però comencem pel principi que acostuma a ser el més normal. El disc surt el mes d'abril de l'any 1978, s'havia fet esperar, però finalment arribà. Llach edita amb nova companyia de discs, ara és Ariola la que se'n cuida de la seva obra.

Aquell any, el 13 de gener, el cantant fa una dura crítica contra la Generalitat (provisional encara, recordem-ho) i el seu President. tot a causa de la detenció del director teatral Albert Boadella per part de l'autoritat judicial militar. Llach afirmà que els artistes solidaris amb el director teatral no havien rebut cap "comunicat d'adhesió, ni de solidritat per part de la Generalitat", per la qual cosa,"considerem aquest silenci la més flagrant complicitat". 

Els recitals es podien fer en millors condicions,  ja s'ha fet les primeres eleccions democràtiques (15-juny-77), però ells es mostra crític:" ..pel que fa als recitals, hi ha hagut millora de les condicions de censura, però les lleis són les mateixes que fa vint anys.." Tanmateix ell, després de més de vuit anys pot tornar a cantar a Madrid on ofereix un magnífic recital en què reivindica les seves denúncies contra la lliberta d'expressió, contra la repressió sexual, etc i va mostrar la seva decepció pel curs de la política espanyola (podríem recordar una frase d'ell: "La situació política actual és d'absoluta decepció. Una gran desil·lusió en veure que les esperances de justícia i veritable democràcia es frustren un cop més. I la responsabilitat d'això s'ha de buscar també el els partits polítics parlamentaris d'esquerra, que no assumeixen el veritable paper d'oposició que els tocaria"), cosa que després mostraria en una de les cançons del disc que ens ocupa i que, encara ara podríem fer nostra la seva lletra, "Companys, no és això".

El disc es presentava en un embolcall elegant dins del qual trobàvem un àlbum amb fotos del mar i les lletres de les cançons traduïdes a tots els idiomes de l'estat, el canvi de companyia potser afavoria la vistositat(?).

Full de l'interior de l'àlbum

Ja he dit que la primera cara està dedicada íntegrament al mar, la segona comença amb un crit d'unió dels Països Catalans: "Venim del Nord, venim del Sud"; segueix una molt trist cançó que bé podria considerar-se un testament, per acabar amb la ja mencionada "Companys, no és això".
Personalment, a mi, hi ha dues que m'agraden -diguem-ne- d'una manera diferent. La primera per la força expressiva que aporta i l'altra pel lirisme del poema de Sagarra. Les escoltem?

De la primera he triat una versió en directe que, penso, té molta força interpretativa, tanmateix el vídeo és prou bo. De la segona potser haguera estat millor posar-la sense imatges per poder fruir de la cançó i prou, però...

PS.-- Moltes de les dades expressades en aquests post són extretes del llibre: Quadern de bitàcola de Josep Ma Vileu. Ed Efadós.


(CONTINUARÀ)

La tardor m'emociona.

El post d'avui serà un tòpic d'allò més gran, però hi ha moments per a moltes coses i avui, ara, un cop iniciada la tardor se'm ve a la memòria una vella i bella melodia que han interpretat molts artistes de la música. Parlo de "Les feuilles mortes" o "Autumn leaves", cançó, melodia, digueu-li com vulgueu, que travessant generacions ha omplert estones de felicitat a moltes persones. La seva cadència, el rumor de les paraules ens transporten i ens fan sentir be, malgrat la tristesa que denoten. Una tristesa que a la tardor se'ns presenta com a molt normal després de l'eufòria del passat estiu.

És per això que porto aquest recopilatori, que penso que es pot fer ensopit, però per a mi és d'una bellesa enorme. (Gràcies, Ton, per encendre la bombeta de la idea).

Be, desitjo no haver forçat gaire la vostra paciència, però ja ho he dit, crec que la cançó s'ho mereix; tanmateix és una opinió molt personal.