Una sola cançó

A mi em passa molt sovint que escolto una cançó -ja sia d'on grup, solista o orquestra- i m'agrada molt, la faig meva, però després vull introduir-me en aquell personatge i no troba cap més que m'agradi. Acostuma a passar més amb aquelles que formen part d'un top-ten o llista d'èxits que particularment no segueixo gaire, però les emissores de ràdio-fórmula les fan escoltar fins a l'esgotament, no obstant això alguna se't queda endins i l'escoltes, fins i tot, amb "carinyo" .

Aquesta formava part d'una k7 recopilatori d'una editorial...El vaig comprar perquè incloïa d'altres que m'interessaven de veritat, però allà entre totes sonava això, en principi molt estrany, després més amable i ara és potser l'única cançó del grup que escolto amb ganes...Va arribar a fer-me comprar el doble Lp del grup per poder escoltar amb més qualitat. És "Living in the past" de Jethro Eull.

Aquesta formava part de la banda sonora del film: La vida secreta de les paraules d'Isabel Coixet. Em va impactar molt amb les escenes corresponents. Amb les preses de sortir en acabar no vaig veure els crèdits sencers i no vaig saber qui la cantava, fins que un dia aparegué a la xarxa aquest vídeo. Comentar que a partir del minut 2:22 sembla que es torni una mica boig, però la cançó és molt bona, cap més d'ell m'acab d'agradar. Anthony & The Johnsons: Hope there's someone.

Aquesta altra és d'aquelles que escoltaves cada dia al "juke-box" quan entraves al saló de recreatius (pin-balls, futbolins, etc) i no saps qui la posava...al final deies allò: ...doncs no sona tan malament.  Però mai més vaig escoltar  res més d'aquest senyor.

Clar que som fills d'una educació francesa, dels 30 alumnes de la classe només dos estudiaven anglès, i això ens feia escoltar cançons -que no acabàvem d'entendre- que ens feien somiar paradisos inimaginables a través d'aquelles melodies que mai més escoltaries. Mireu sinó.

I no vull donar detalls d'aquesta que malgrat la retirada de la censura tots havíem escoltat ja en algun mitjà.. Acabaren sempre tots igual: oblidats i sense més notícies d'ells en quan a música .

També n'hi havia les rares, aquelles que t'agradaven a tu i a poca gent més dins del teu entorn. Com que no teníem idea de música, mai ens van ensenyar res, era casualitat que t'agradés més una que altra, però sempre hi havia les que sonaven bé i no sabies per què.

I per acabar avui un tema d'aquells que no oblides, que l'escoltes i el tornaries a repetir de nou, ja que la cadència convida a seguir escoltant. Del grup és cert que vaig escoltar alguna altra, però aquesta és l'única que em queda gravada per sempre. Que gaudiu.