A mi no m'agrada el rock (2)

Semble reiterat el títol? No, realment és reiterat. Van ser molts els anys en què a casa només s'escoltava clàssica, folk, cantautors, i altres semblances. Tanmateix la música és tossuda i més tenaç del que sembla. Vas escoltant aquí i allà i els sons queden atrapats encara que vulguis, no compres el disc, però penses que allò no és tant dolent malgrat que segueixes dient: a mi no m'agrada el rock.

Aquest puc dir que va arribar per l'èxit de marketing, m'explico: els vinils van enquadernats amb unes tapes de 30x30 cm., aquesta mida dóna per incloure fotos d'una qualitat, si més no, agradable a la vista; doncs aquest era el cas, al seu interior un quadern ple de fotos en b/n  que et deien aquí hi ha  allò que vols...i em van fer comprar, no me'n penedeixo pas..

Després hi ha els evolucionadors, parlo de grups com Pink Floyd que inicien la seva carrera d'una manera, al meu entendre, massa psicodèlica quasi surrealista i mica en mica van evolucionant a coses més entenedores; nonego que podria ser que hom es fa gran i entén millor les històries, pot ser.

I que me'n dieu d'aquests The Traveling Wilburys fou un super grup de música integrat per George Harrison, Jeff Lynne, Roy Orbison, Bob Dylan i Tom Petty. Cinc guitarristes de gran qualitat que a més ja tenien el nom entre les estrelles i van s'ajunten i fan aquestes coses, encara que no van durar gaire, vés a saber per què.

 

És clar que sempre estan els clàssics que per si sols ja entren en la part agradosa del cervell a vegades sense ni saber el com ni per què. Em permeteu aquest joc una mica agosarat, pur divertimento, amb disculpes si cal, però l'original ja hi és en algun racó d'aquest blog.

 

I aquells que de per si ja ho eren un divertimento