Campanades a morts-1977

Fou a Vitòria-Gasteiz , bé és cert que aleshores aquesta no era la toponímia correcta de la ciutat, encara no teníem allò que diuen democràcia, encara governava i ho feia amb ma de ferro un govern escollit a dit pel dictador i que sabia ben bé la lliçó que aquell va deixar: "todo atado y bien atado". Fou un 3 de març de 1976. Hi ha convocada una vaga general que segueix pràcticament tothom i la ciutat queda paralitzada. Els obrers fan una assemblea dins de l'església anomenada St. Francisco. Estan rodejats de forces policials, però ells segueixen amb normalitat sense saber que fora s'està arreplegant una quantitat enorme de policia, la qual, un cop rebuts els reforços i les ordres, intenta dissoldre  aquella assemblea i fer sortir la gent fora, aquests  es neguen i comença una batalla que provoca una desbandada de la gent que fuig dels gasos i de les bales de goma amb les quals la policia els vol fer sortir...i surten corrent, però aleshores la policia comença a disparar amb foc real...moren cinc obrers ( Francisco Aznar, Pedro María Martínez, Romualdo Barroso, Bienvenido Perea y José Castillo) i es conten més de cent ferits.

 Llach explica que  "Campanades a morts" és una mena de crit a la memòria col·lectiva. És producte d'una motivació visceral originada per un fet inqualificable. És la resposta immediata a aquells fets. Aquella mateixa nit em vaig posar a treballar en aquesta cançó..." Així naixia el disc que s'editaria l'any 1977: Campanades a morts, Movieplay. 17.0915/8LP. En ell trobem la cantata, que  li dóna títol, amb disset minuts de duració. Peça simfònica conceptual, autèntic monument  musical a la memòria i rebuig a la violència institucional. Llach treballa amb orquestra simfònica, dirigida per Manel Camp i la Coral Sant Jordi dirigida per l'Oriol Martorell: i crea una composició carregada de dramatisme, ben explícita amb tensió i tragèdia i expressat tot amb un to de denúncia. Escoltem-la.

 Llach explica: "Musicalment comença amb una marxa fúnebre, que domina tot el  tema, i amb la narració del que va succeir. Després hi ha una altra part en què la terra fa el paper de mare, amb la fi de no individualitzar.  Després es crea un anacronisme: un dels morts per un sistema vell de quaranta anys només tenia disset anys, la contradicció invita a la reacció. La cançó acaba amb un cant a la potència, a la capacitat d'aguantar, de fer, de triomfar...A grans trets podria dir que he utilitzat la idea de la tristesa com a generadora de potència".

És clar que hi ha una cara B al disc i allà trobem petites joies: el poema de Kavafis "A la taverna del mar", un altre de Sagarra, "Vinyes verdes vora el mar", la tan escoltada i popular, dedicada a la seva amiga i guitarrista "Laura" i, finalment, "Cançó d'amor" una declaració a favor dels principis de la llibertat sexual.

El disc tingué un gran ressò i fou un gran èxit de vendes.  El 2006 Llach protagonitza el film "La revolta permanent" on es recorda els fets del 76 i s'acaba amb la interpretació de la cançó que composà el seu dia en record dels morts.

 Han passat 39 anys d'aquells fets miserables i encara ningú ha demanat perdó. Per si voleu una mica d'explicació dels fets mireu aquest vídeo. A més el mateix  mes i any de la tragèdia es va editar un llibre que fou segrestat de seguida, però que es troba si es busca, on s'expliquen els detalls, el com, el quan i per què d'aquelles morts desgraciades,
"El libro negro de Vitoria" per Mariano Guindal i Juan H, Giménez- Ediciones 99-Madrid, 1976

(CONTINUARÀ)