La lluita continua- Which side are you on?

La Natalie Merchant va fer una versió d'aquest himne dels antics sindicats miners dels USA i li dóna una força, per a mi brutal. Si, a més, li posem imatges de les manifestacions que es van produir a Grècia, com podien haver esta aquí, el vídeo pren un força extraordinària. Mireu i escolteu.

(Parentesi)

Natalie Merchant és una descoberta d'aquelles que vaig fer gràcies a Internet. Buscant conferències del TED vaig arribar a una en què Natalie interpretava poemes d'autors nord-americans, i em va deixar bocabadat i admirat...Em va enamorar aquell saber fer, la seva veu, i, naturalment, la seva música.
Per desgràcia no es troben fàcilment els seus discs i em va costar bastant reunir-los. Ara que els tinc a casa gaudeixo de les melodies molt sovint, més que res quan vull una estoneta de tranquil·litat, malgrat que no totes les cançons són relaxants, com aquesta Ophelia que us ofereixo en aquest instant. Una cançó enorme, ben interpretada i amb un vídeo, que ens fa entendre la lletra sense saber idiomes, també molt ben realitzat.
GAUDIU.

Simple Minds-Mandela Day

Una altra d'aquelles cançons que semblen un rock simplement, però que porten el seu missatge intern. Mandela encara és a la presó quan la fan, i demanen el seu alliberament. Les coses, a vegades, són molt senzilles, si jo ho puc fer ho faig i prou.

So, tres cançons de lluita -vindran moltes més i més entenedores- que van arribar molt amunt pel seu contingut, però també per la seva forma; són cançons que es deixen escoltar bé i tant si les entens com si no tenen un ritme agradós.  

+Lluita: Biko-Peter Gabriel

September '77//Port Elizabeth weather fine//It was business as usual//In Police Room 619 Oh Biko, Biko, because Biko Oh Biko, Biko, because Biko Yihla Moja, Yihla Moja - //The man is dead The man is dead

When I try to sleep at night//I can only dream in red//The outside world is black and white//With only one colour dead Oh Biko, Biko, because Biko Oh Biko, Biko, because Biko Yihla Moja, Yihla //Moja, - The man is dead The man is dead

You can blow out a candle//But you can't blow out a fire//Once the flame begins to catch//The wind will blow it higher Oh Biko, Biko, because Biko Oh Biko, Biko, because Biko Yihla Moja, Yihla //Moja - The man is dead - The man is dead

And the eyes of the world are watching now//Watching now

Novament amb la lletra, per saber una mica més. Peter Gabriel va fer aquesta cançó com homenatge a Steve Biko, activista anti-apartheid sud-africà el qual va lluitar fermament contra el govern dels blancs a la seva terra cosa que el va ser empresonat diverses vegades fins que, com explica la cançó fou detingut, sota la llei anti-terrorista  portat a presó, torturat i massacrat i lligat inconscient a una reixa de finestra on es creu que va ser torturat de nou...malferit el traslladen a un altre centre a més de 1000 km i acaba morint. la versió oficial fou que la causa de la mort era una llarga vaga de fam...Sense comentaris!!! El racisme porta coses com aquesta en més de una vegada.

Música i lluita

In this proud land we grew up strong//We were wanted all along//I was taught to fight, taught to win//I never thought I could fail

No fight left or so it seems//I am a man whose dreams have all deserted//I've changed my face, I've changed my name//But no-one wants you when you lose

Don't give up 'cause you have friends//Don't give up you're not beaten yet//Don't give up I know you can make it good

Though I saw it all around//Never thought that I could be affected//Thought that we'd be last to go//It is so strange the way things turn//Drove the night toward my home//The place that I was born, on the lakeside//As daylight broke, I saw the earth//The trees had burned down to the ground

Don't give up you still have us//Don't give up we don't need much of anything//Don't give up 'cause somewhere there's a place where we belong

Rest your head//You worry too much//It's going to be alright//When times get rough//You can fall back on us//Don't give up//Please don't give up

Got to walk out of here//I can't take anymore//Going to stand on that bridge//Keep my eyes down below//Whatever may come//and whatever may go//That river's flowing//That river's flowing

Moved on to another town//Tried hard to settle down//For every job, so many men//So many men no-one needs

Don't give up 'cause you have friends//Don't give up you're not the only one//Don't give up no reason to be ashamed//Don't give up you still have us//Don't give up now we're proud of who you are//Don't give up you know it's never been easy//Don't give up 'cause I believe there's a place//There's a place//Where we belong

Don't give up//Don't give up//Don't give up

Calia posar la lletra, qui la vulgui traduir que faci servir un traductor dels milers que es troben a Google.
He volgut començar amb aquesta cançó perquè reflexa ben bé el problema de les persones que el "sistema" fa enemigues d'ell. Es troben soles, han de canviar de nom, d'imatge, d'amics fins i tot. Només per intentar canviar allò que és inamovible...Són molts els governs que encara no respecten drets, fan fugir als seus ciutadans als quals deixen sense somnis d'una vida millor. No cal anar gaire lluny per trobar-ne algun...

Pink Floyd-Money

Abans del "wish you were here" van editar, els Pink, un disc que va revolucionar la seva música i gran part de la dels altres. Un disc ple de cançons molt bones, produït per, aleshores màgic, Alan Parson que no va deixar a ningú indiferent. Triar una cançó  se'm fa complicat, però no les vull posar totes; de moment escoltem aquesta que va ser de les més escoltades i a mi també m'agrada força.

 

Ode an die Freude (Oda a l'alegria)

I ara una mica de clàssica.
La música clàssica no deixa indiferent, pot arrossegar-te i fer-la estimar fins a la última nota, o pot fer que no la vulguis escoltar mai més. He posat dos vídeos amb la mateixa obra interpretada de molt diferents formes. Una audició al carrer en form de "Flashmob" amb poquets, però molt dignes, recursos i l'altra una audició feta en un poliesportiu per encabir el gran cor de més de 10000 persones que acompanyen l'audició. Tots dos em semblen meravellosos (hauré de buscar un sinònim de meravellós) com a exemple del que és aquesta música i en tots dos veiem la reacció tant del públic com del director, emocionant-se escoltant allò que tenen al davant. L'obra no és escollida a l'atzar, és un dels meus somnis: escoltar la 9a Simfonia de Beethoven en directe en algun auditori del món mundial abans de morir i crec que ho aconseguiré. Vindran d'altres obres, potser més ben fetes i interpretades, però aquesta té allò de "tothom la coneix o l'ha sentida algun cop".
Personalment l'escolto un cop al mes a casa meva i us ben asseguro que no em cansa mai...

Wish you were here

Una cosa és clara, si posem una cançó dels Pink començarem a incloure més i més en un sense fi inacabable. I és per això que afegeixo aquesta altra del mateix disc.
"Wish you were here" dóna títol al disc i a una de les cançons -aquesta que escoltarem ara-. Diuen que el disc estava fet pensant en un antic component del grup carregat de problemes mentals que els havia deixat, tot i que, expliquen, que es va presentar a alguna de les sessions de gravació.
M'agradaria saber més de totes aquestes coses, però a mi ara el que més m'importa és el record i el benestar que em produeixen les cançons com aquesta i tantes altres que aniran arribant.

Pink Floyd-Shine on you crazy diamonds

Els meus amics -els que podien- traginaven discs d'un grup que a mi no em sonava de res. Era la meva època "folky", en què tot havia de ser amb una guitarreta, un baix i, com a molt, amb bongos, és una manera de dir que jo no en tenia res de rocker ni cosa semblant.  Eren discs de Pink Floyd.
Però a la nit, molt tard ja, escoltava la ràdio -aparell omnipresent en la meva existència, encara ara, tot i que no li faig gaire cas- i allà passada la mitjanit sonava una sintonia que em gronxava i em em feia somiar que alguna cosa bona anava a passar. El programa es deia "el loco en la colina"; era el seu presentador en Jesús Quintero i entre els seus comentaris, aleshores aguts i amb "xispa", i les melodies que incloïa jo m'anava adormint...Un dia em vaig assabentar que la sintonia inicial era de Pink Floyd i vaig contactar amb les amistats per trobar entre els seus discs aquell que tant m'agradava, però no el tenien...Ràbia!!!Em deixaren els primers, amb els sons massa psicodèlics pel meu gust que no m'agradaren, fins que arribà un dia en una festa que a l'hora de posar lents algú va fer sonar aquella musiqueta. Jo, amb la meva timidesa, no he ballat gairebé mai, però aquell dia en tenia prou escoltant això: Shine on you crazy diamonds

Gallina de pell en aquells dies i encara ara, quan condueixo i l'escolto se'm passen els Km. sense adonar-me'n.

Eric Clapton i el blues

Aquest matí m'he llevat una mica estrany i trist, ha estat un cap de setmana complicat en certa manera.
Com sempre, durant el matí una cançoneta se m'ha ficat a la ment i no m'ha abandonat pràcticament fins que he sortit de la feina. Era : Tears in Heaven d'Eric Clapton. No sé el per què, no m'ho demano mai, aquesta balada tristíssima se m'ha colat i m'ha acompanyat durant tot el matí.

Tanmateix cal dir que és una preciosa cançó d'amor d'un pare a l seu fill desaparegut -diuen que la va compondre després del accident que va costar la vida del seu fill petit- i Eric és un mestre enorme de la guitarra.

.

America - A horse with no name

Era jo molt jovenet quan, estirat al llit escoltant la ràdio al migdia, sonà una melodia que em semblava de "country", realment tampoc no en sabia molt que era allò del "country", però el ritme de les guitarres m'ho va fer pensar. Em vaig incorporar per escoltar millor, allò era maco, calia saber el títol, però ho van dir abans de sonar i no havia parat esment...Van haver de passar molt anys abans no m'assabentés que era aquest: A horse with no name. No entenia re del que deien, com en totes les cançons anglosaxones, però em sonava a música celestial. Encara ara, quan preparo una selecció per escoltar al cotxe sempre acaba entrant, no ho puc evitar, i no m'importen tots els comentaris que diuen que té un missatge intern sobre tantes coses. Jo escolto música.

Quan agrada a tants...

Quan una cançó agrada a tanta gent moltes vegades la hi he acabat odiant. Sempre em sonen a "patxangues" d'un estiu que aviat desapareixen, i, en moltes ocasions ha estat cert, però sempre hi ha les excepcions que ajuden a fer-te un llistat de cançonetes que no sap ben bé el perquè agraden a molts, els donen premis al millor àlbum de l'any i totes aquestes coses que jo mai he contemplat a l'hora de dir que m'agraden.
"Hotel California" del grup Eagles és una d'aquestes, vindran moltes amb el pas del temps, com anys abans ja hi havia alguna.

Realment és una bona cançó.
Publicada l'any 1976, fou Premi Grammy a la Millor Gravació de l'Any.

Música nostra

És necessari parlar de la música més nostra, aquella que parla com nosaltres i començaré amb la primera cançó que em va ben colpejar l'ànima, l'esperit, els sentiments -digueu-li com vulgueu-. La vaig gravar en una cinta de cassette amb micro des d'un tocadiscs de maleta que tenia un amic que em feia conèixer coses noves en això de la música i aquella nit la vaig escoltar més de 500 vegades, em va impressionar que algú fes alguna cosa com aquella . Els entesos diuen que el disc a què pertany: Dioptria, és el millor que s'ha editat en la nostra llengua, i realment conté cançons que són icones de la nostra cultura musical Les aniré posant de mica en mica). Qui tocava és bastant conegut per tots els seguidors d'en Pau Riba que es va rodejar de músics, que aleshores formaven el grup OM , d'una molt bona qualitat començant per Toti Soler i Jordi Sabatés. Tot el disc, com he dit, és molt bo, però a mi m'agradava -m'agrada molt- aquesta Helena.

La lletra és molt senzilla:
Helena :
ara ja ets gran,
ja ets una noia,
se t'ha encès el cos,
els pits t'han crescut
i ara alces la cara;
t'hem de dir que els Déus
foren sempre els pares.

Banda sonora

El cinema ens ha deixat infinitat de bones bandes sonores. Triar no és fàcil, però, a vegades, un es decideix una mica a l'atzar i mira surt una de ben maca que et fa somiar, i mentre l'escoltes voles a poc a poc pels cels nets del continent africà amb aquells dos que tan bé ho feren en aquesta pel·lícula. "Out of Africa", de: The City of Prague Philharmonic Orchestra. Una banda sonora magnífica De John Barry.
Escolteu i somieu.

Satchita

A vegades remenant i buscant música et trobes amb vídeos que et sorprenen. Cançons agradables, edició estupenda, qualitat alta...No sé, no sóc cap entès, però quan vaig descobrir aquests vídeos vaig quedar allò que diuen: "gratament complagut". Es tracta de trobar un grup de músics i cantants arreu del món, coordinar-los, fer-los cantar una cançó  i gravar...amb la gravació fer una edició molt acurada i publicar-la. Què en surt? Doncs coses com aquesta:https://youtu.be/3aGUQk1mQOw

Gaudiu-la!

Per què això???

Escoltar música ha estat al llarg de la meva vida un plaer que m'ha fet sentir, des de les notes més insospitades, amor, tendresa, por, amistat, ràbia, compromís i,  per sobre de tot, molta felicitat. Escoltes una cançó o un tall d'una composició -clàssica o no- i el teu cos  nota un seguit de sensacions que et fan feliç, encara que la cançó sigui d'allò més trista. Sorgeixen les emocions una a una, pensant en aquell dia que la vas conèixer, o el primer ball...o, potser aquelles imatges de cinema que recordaràs sempre amb aquella sintonia. I, per què no? la tristor que et produí aquell dia la mort sobtada d'un amic mentre tu cantaves una melodia alegre tornant a casa de la feina.
No vull fer cap top ten ni res semblant, no és la meva idea. Només vull parlar, com diu el nom del blog, de les músiques que escolto, que he escoltat al llarg d'aquesta, ja un pèl llarga, trajectòria vital i això farà que  es puguin escoltar cançons de Bob Dylan o de Xesco Boix; de la Berliner Symphony Orchestra o Pau Riba...serà un garbuix una mica impressionat.
Només desitjar que us agradi i us faci estimar una mica més la música que, volem o no, ens envolta tots els dies amb qualitat o sense, això depèn de qui escolta i com escolta -no us ha passat mai que un dia una cançó es fa pesadíssima i un altre us fa plorar?-.
Com es tracta d'escoltar música no la fem esperar més. Avui m'ha arribat això: una magnífica cançó de Mr George Harrison en la brillant versió de Carlos Santana:

While My Guitar Gently Weeps