Joan Isaac-la forta fragilitat.

Joan Isaac al seus inicis i un de més recent.

Com molta gent jo coneixia Joan Isaac (fent de teloner de Lluís Llach a part) per la cançó que el va posar molt amunt, aquella dedicada a la companys de Puig Antich, perquè dedicar-la a ella era fer un homenatge al mort a través dels vius a més de la ferotge crítica a un sistema que, no per més vell, deixava d'assassinar impunement amb una legalitat fraudulenta imposada a cops de força sense gens de raó...Bé, la cançó es diu A Margalida i mostrava aquella forta fragilitat que el nostre autor posa en els seus temes.

He triat una versió acústica perquè penso que en Joan s'ho mereix, ell i la seva guitarra: cantautor en estat pur. Però Joan Isaac ens deixà durant un temps, massa llarg és cert, i foren molts que l'oblidaren, com s'obliden tantes coses en aquest nostre país. He de dir que personalment vaig creure que ho havia deixat tot per manca de recolzaments com altres ho feren o van estar a punt de fer, la democràcia(?) no va ser una bona companya de la cançó d'autor. Però un dia, en una de les visites a la biblioteca, remenant entre els cd's de música en català, ensopego amb dos nous discs que no coneixia on a la portada es veia un Joan Isaac envellit, sense melena...Els demano i escolto a casa. Un nou i millorat cantant ha tornat. Escolteu sinó.

Més melòdic, jo diria líric, però igual de combatiu, amb unes lletres molt dignes de ser tractades de poemes, més personal, aboca la seva vida en moltes de les seves cançons, i, sempre, amb uns arranjaments exquisits.A més en aquesta nova etapa sempre ha comptat amb la col·laboració d'amics que han volgut aportar el seu granet de sorra en les interpretacions del nostre home. Escolteu aquesta cantada amb Ana Belen en què expressa la ràbia per la mort d'aquell home que no va poder suportar la pèrdua del seu paisatge després de l'enfonsament del petrolier davant les costes gallegues.

Jo no sé fer grans definicions de les cançons, només sé que em produeixen o no emocions que me les fa estimar o no. Les cançons de Joan Isaac, si són escoltades com cal, arriben molt endins. És l'únic que puc dir, a part que són un fidel reflex de la nostra època. Escolteu aquesta i els que en teniu més de 50 estic segur que us sentireu explicar un tros de la pròpia vida.

Hi ha una biografia musical: Joan Isaac, bandera negra al cor, que ens ajuda a entendre més bé la trajectòria del cantant, escrita pel periodista gadità Luis Garcia Gil i editada por Ed. Milenio l'any 2013. Si ho voleu, podeu escoltar la presentació que es va fer del llibre allà baix. En Joan respon a la pregunta que no li fan, però sap que toca: Per què una bio en castellà? Aquí la resposta.

No és un gran post, crec que el cantant es mereix alguna cosa millor, però no sé definir prou bé les emocions que em provoquen les seves melodies i crec que cadascú les rep d'una manera diferent. Escolteu-lo.

Cantant a "El Sielu" dins el cicle del club de la cançó.

Què se n'ha fet???

Hi ha noms -normalment fora de la línia comercial més usual- que durant un temps els escoltes tot sovint a emissores de ràdio, veus els seu noms a les revistes, on és parla meravelles d'ells...però un bon dia deixes de saber res d'ells. 

Per això la pregunta: què se n'ha fet? 

Ja vag dir des del primer dia que no sóc cap especialista musical de cap mena, només un amant de la música, de molta, que no de tota -crec que es va notant- i això em fa ser molt analfabet a l'hora de donar certes explicacions que algú agrairia, aquesta és d'aquelles ocasions. No sóc d'aquells que cerquen revistes, llibres de biografies o webs per mantenir-me al dia de com evolucionaven o evolucionen els meus artistes (ep! amb excepcions que no mencionaré), jo sóc d'aquells que escolta una cançó i, si m'agrada rebusco altres de l'interpret creient que trobaré nous tresors, cosa que no sempre ha passat, però hi han casos que sí, com aquests que avui presento, però que de cop i volta a mi se m'estronquen i deixo de saber d'ells.

Un cas és aquest grup: L'ham de foc. Grup de música folk amb mestissatge molt accentuat en les seves interpretacions. Sons mediterranis d'ambdues bandes d'aquesta mar que ens uneix en tantes coses i ens separa en tantes d'altres. Em va costar molt endevinar quina era aquesta cançó, sempre escoltada, a l'enyorada emissora "Catalunya Cultura", però ja iniciada  i sense haver escoltar el títol, si és que l'havien dit.

 Un cop endevinat el nom d'aquell grup i de la seva cançó, vaig iniciar una recerca creient que feia més temps que havien iniciat la seva trajectòria. Efectivament tenien un disc anterior, difícil de trobar i, vés per on, estaven a punt de fer sortir un de nou, que incloïa cançons com aquesta.

  

(he de dir que, personalment, m'emociona)

Podeu escoltar més aquí.

Campanades a morts-1977

Fou a Vitòria-Gasteiz , bé és cert que aleshores aquesta no era la toponímia correcta de la ciutat, encara no teníem allò que diuen democràcia, encara governava i ho feia amb ma de ferro un govern escollit a dit pel dictador i que sabia ben bé la lliçó que aquell va deixar: "todo atado y bien atado". Fou un 3 de març de 1976. Hi ha convocada una vaga general que segueix pràcticament tothom i la ciutat queda paralitzada. Els obrers fan una assemblea dins de l'església anomenada St. Francisco. Estan rodejats de forces policials, però ells segueixen amb normalitat sense saber que fora s'està arreplegant una quantitat enorme de policia, la qual, un cop rebuts els reforços i les ordres, intenta dissoldre  aquella assemblea i fer sortir la gent fora, aquests  es neguen i comença una batalla que provoca una desbandada de la gent que fuig dels gasos i de les bales de goma amb les quals la policia els vol fer sortir...i surten corrent, però aleshores la policia comença a disparar amb foc real...moren cinc obrers ( Francisco Aznar, Pedro María Martínez, Romualdo Barroso, Bienvenido Perea y José Castillo) i es conten més de cent ferits.

 Llach explica que  "Campanades a morts" és una mena de crit a la memòria col·lectiva. És producte d'una motivació visceral originada per un fet inqualificable. És la resposta immediata a aquells fets. Aquella mateixa nit em vaig posar a treballar en aquesta cançó..." Així naixia el disc que s'editaria l'any 1977: Campanades a morts, Movieplay. 17.0915/8LP. En ell trobem la cantata, que  li dóna títol, amb disset minuts de duració. Peça simfònica conceptual, autèntic monument  musical a la memòria i rebuig a la violència institucional. Llach treballa amb orquestra simfònica, dirigida per Manel Camp i la Coral Sant Jordi dirigida per l'Oriol Martorell: i crea una composició carregada de dramatisme, ben explícita amb tensió i tragèdia i expressat tot amb un to de denúncia. Escoltem-la.

 Llach explica: "Musicalment comença amb una marxa fúnebre, que domina tot el  tema, i amb la narració del que va succeir. Després hi ha una altra part en què la terra fa el paper de mare, amb la fi de no individualitzar.  Després es crea un anacronisme: un dels morts per un sistema vell de quaranta anys només tenia disset anys, la contradicció invita a la reacció. La cançó acaba amb un cant a la potència, a la capacitat d'aguantar, de fer, de triomfar...A grans trets podria dir que he utilitzat la idea de la tristesa com a generadora de potència".

És clar que hi ha una cara B al disc i allà trobem petites joies: el poema de Kavafis "A la taverna del mar", un altre de Sagarra, "Vinyes verdes vora el mar", la tan escoltada i popular, dedicada a la seva amiga i guitarrista "Laura" i, finalment, "Cançó d'amor" una declaració a favor dels principis de la llibertat sexual.

El disc tingué un gran ressò i fou un gran èxit de vendes.  El 2006 Llach protagonitza el film "La revolta permanent" on es recorda els fets del 76 i s'acaba amb la interpretació de la cançó que composà el seu dia en record dels morts.

 Han passat 39 anys d'aquells fets miserables i encara ningú ha demanat perdó. Per si voleu una mica d'explicació dels fets mireu aquest vídeo. A més el mateix  mes i any de la tragèdia es va editar un llibre que fou segrestat de seguida, però que es troba si es busca, on s'expliquen els detalls, el com, el quan i per què d'aquelles morts desgraciades,
"El libro negro de Vitoria" per Mariano Guindal i Juan H, Giménez- Ediciones 99-Madrid, 1976

(CONTINUARÀ)

Una sola cançó

A mi em passa molt sovint que escolto una cançó -ja sia d'on grup, solista o orquestra- i m'agrada molt, la faig meva, però després vull introduir-me en aquell personatge i no troba cap més que m'agradi. Acostuma a passar més amb aquelles que formen part d'un top-ten o llista d'èxits que particularment no segueixo gaire, però les emissores de ràdio-fórmula les fan escoltar fins a l'esgotament, no obstant això alguna se't queda endins i l'escoltes, fins i tot, amb "carinyo" .

Aquesta formava part d'una k7 recopilatori d'una editorial...El vaig comprar perquè incloïa d'altres que m'interessaven de veritat, però allà entre totes sonava això, en principi molt estrany, després més amable i ara és potser l'única cançó del grup que escolto amb ganes...Va arribar a fer-me comprar el doble Lp del grup per poder escoltar amb més qualitat. És "Living in the past" de Jethro Eull.

Aquesta formava part de la banda sonora del film: La vida secreta de les paraules d'Isabel Coixet. Em va impactar molt amb les escenes corresponents. Amb les preses de sortir en acabar no vaig veure els crèdits sencers i no vaig saber qui la cantava, fins que un dia aparegué a la xarxa aquest vídeo. Comentar que a partir del minut 2:22 sembla que es torni una mica boig, però la cançó és molt bona, cap més d'ell m'acab d'agradar. Anthony & The Johnsons: Hope there's someone.

Aquesta altra és d'aquelles que escoltaves cada dia al "juke-box" quan entraves al saló de recreatius (pin-balls, futbolins, etc) i no saps qui la posava...al final deies allò: ...doncs no sona tan malament.  Però mai més vaig escoltar  res més d'aquest senyor.

Clar que som fills d'una educació francesa, dels 30 alumnes de la classe només dos estudiaven anglès, i això ens feia escoltar cançons -que no acabàvem d'entendre- que ens feien somiar paradisos inimaginables a través d'aquelles melodies que mai més escoltaries. Mireu sinó.

I no vull donar detalls d'aquesta que malgrat la retirada de la censura tots havíem escoltat ja en algun mitjà.. Acabaren sempre tots igual: oblidats i sense més notícies d'ells en quan a música .

També n'hi havia les rares, aquelles que t'agradaven a tu i a poca gent més dins del teu entorn. Com que no teníem idea de música, mai ens van ensenyar res, era casualitat que t'agradés més una que altra, però sempre hi havia les que sonaven bé i no sabies per què.

I per acabar avui un tema d'aquells que no oblides, que l'escoltes i el tornaries a repetir de nou, ja que la cadència convida a seguir escoltant. Del grup és cert que vaig escoltar alguna altra, però aquesta és l'única que em queda gravada per sempre. Que gaudiu.