A mi no m'agrada el rock (2)

Semble reiterat el títol? No, realment és reiterat. Van ser molts els anys en què a casa només s'escoltava clàssica, folk, cantautors, i altres semblances. Tanmateix la música és tossuda i més tenaç del que sembla. Vas escoltant aquí i allà i els sons queden atrapats encara que vulguis, no compres el disc, però penses que allò no és tant dolent malgrat que segueixes dient: a mi no m'agrada el rock.

Aquest puc dir que va arribar per l'èxit de marketing, m'explico: els vinils van enquadernats amb unes tapes de 30x30 cm., aquesta mida dóna per incloure fotos d'una qualitat, si més no, agradable a la vista; doncs aquest era el cas, al seu interior un quadern ple de fotos en b/n  que et deien aquí hi ha  allò que vols...i em van fer comprar, no me'n penedeixo pas..

Després hi ha els evolucionadors, parlo de grups com Pink Floyd que inicien la seva carrera d'una manera, al meu entendre, massa psicodèlica quasi surrealista i mica en mica van evolucionant a coses més entenedores; nonego que podria ser que hom es fa gran i entén millor les històries, pot ser.

I que me'n dieu d'aquests The Traveling Wilburys fou un super grup de música integrat per George Harrison, Jeff Lynne, Roy Orbison, Bob Dylan i Tom Petty. Cinc guitarristes de gran qualitat que a més ja tenien el nom entre les estrelles i van s'ajunten i fan aquestes coses, encara que no van durar gaire, vés a saber per què.

 

És clar que sempre estan els clàssics que per si sols ja entren en la part agradosa del cervell a vegades sense ni saber el com ni per què. Em permeteu aquest joc una mica agosarat, pur divertimento, amb disculpes si cal, però l'original ja hi és en algun racó d'aquest blog.

 

I aquells que de per si ja ho eren un divertimento

Gener de 1976

(La calor -aquesta onada de calor que ens omple els dies- em fa gandulejar més del que voldria i tinc abandonat aquest blog, però no deixo de pensar que he de tornar i aquí estic de nou, una mica desfet i deixatat, però amb moltes ganes, cosa que penso que és l'important)

Corria gener de l'any 76. Els amics comentaven que en LLach faria uns recitals al Palau d'esports i que seria espectacular perquè, ara que el dictador havia mort, li deixarien cantar totes les cançons del repertori. Calia fer un esforç -econòmic i de son- i anar-hi. Ningú volia portar el cotxe -no ho deien, però tenien por de que no acabés fent de barricada en "un momento dado"-, el meu era molt vellet i m'hi vaig oferir a portar-los.

 No recordo si era el segon o el tercer dia, aleshores no guardava les coses importants més que a la memòria -tics de la dictadura (?)- i jo no vaig comprar les entrades i no les duia a sobre...Tant és tot això. Aparcarem una mica lluny del Palau, per si de cas, i arribarem en mig d'una gentada que entrava amb una gran emoció dibuixada a la cara, tothom esperava alguna cosa diferent i agradable. Teníem les localitats ben amunt, i des d'allà veiem tot l'espectacle -del escenari i dels espectadors- . Hi ha cròniques que parlen de registres a l'hora d'entrar, jo no els recordo pas i crec que ho faria si realment ens haguessin escorcollat. EMOCIONS A FLOR DE PELL!!!

Notes publicades al disc per l'intèrpret:

"Sóc conscient al presentar-vos aquest disc de que només es justifica la seva publicació pel seu caràcter de document cívic, en un mes, un any i unes circumstàncies precises.

L’elaboració ha estat feta amb material gravat els dies 15 i 16. El muntatge s’ha fet amb la presència constant de la premissa d’intent de fidelitat quasi documental a tot el que va passar. Les dificultats ja les podeu imaginar, però malgrat els retalls, alguns estètics, altres no tant... hi ha un fet important que val la pena evidenciar: el protagonisme dels actes dels dies 15, 16 i 17 de Gener del 76 no em correspon, el protagonisme correspon  a totes aquelles veus que d’alguna manera es van convertir en una veu comunitària. És només per això que goso demanar-vos que l’escolteu. Que us escolteu. Gràcies." 

Comença una nit màgica.

Lluís Llach cantà acompanyat de:
Laura Almerich: guitarra clàssica
Tete Matutano: flauta
Manuel Camp: teclats
Santi Arisa: bateria
Quico Romeu: guitarra acústica
Quique Cano:contrabaix
Arranjaments: Manel Camp i Lluís Llach
Enginyers de so: Raul Marcos - Juan Vinader

Aquest vídeo no té un qualitat de so molt bona , però ajuda a veure una mica l'ambient del Palau

Arriba l'hora de sortir del recinte. Fora ens esperen fent fileres perquè no passi res ni que ningú es desmarxi, ens agradi o no encara patim setge de llibertats i ells estan aquí per recordar-ho a tothom...alguna corredissa, poques, és cert...cal anar a recollir el cotxe i tornar cap a casa,  "...au Joan, fes un passeig i porta el cotxe fins aquí". Hi vaig, més cagat que mai -tot s'ha de dir- em passejo entre les furgonetes i els homes de gris que controlen qualsevol moviment...Arribo al cotxe, torno a recollir els companys i cap a casa falta gent. Tots pensem que hem fet una mica d'història. Potser sí.


Anotació al "Quadern de bitàcola" de Josep Ma Vileu.

(CONTINUARÀ)

Jim Morrison

Tal dia com ahir moria a París, es deia Jim Morrison i capitanejà la banda The Doors.

Tret de la "Viqui":
Jim Morrison, de nom complet James Douglas Morrison, (Melbourne, Florida, 8 de desembre de 1943 - París, França, 3 de juliol del 1971) fou un cantant, escriptor i poeta, conegut per ser el vocalista i membre principal del grup The Doors.

No era un grup que m'agradés de jove. De fet el desconeixia amb la meva fal·lera per escoltar cantautors. N'hi havia que em parlava del grup com el millor del món, i jo ni cas. Però et fes gran i comences a escoltar  coses oblidades o que algú et recomana, ja no est tan tancat a noves audicions, i escoltes coses com aquesta:

Una petita gran joia musical, oi!!! Àpali, gaudiu de la seva música, pot ser una bona  manera de passar l'estona i d'entendre moltes coses que al món hi són.

En fi, només volia fer un petit homenatge al senyor Morrison.