Fa 40 anys i tot segueix igual?

Avui he decidit tornar a escoltar el disc d'en Raimon: El recital de Madrid. que es va gravar en directe al pabelló d'esports del Real Madrid el 5 de febrer de 1976, és a dir fa 40 anys i un mes. Ara l'escolto en Cd. i això ajuda a no haver de girar discs entre cara i cara, però això només és una anècdota actual, en aquells temps a mi m'havien enviat al servei militar cosa que feu que del recital i del disc no en sabés res fins que vaig tornar amb el primer permís que em deixà viatjar cap a casa. De seguida que el vaig veure a la botiga no vaig dubtar a compra'l, tot i que Raimon no era molt de la meva devoció, era massa cridaner pel meu gust i la guitarra la feia anar a cops de canell, però tenia cançons que et feien aixecar de la cadira per sortir a cridar també al carrer i això em feia perdonar les seves faltes.

Imatges del Lp.

No sé si l'heu escoltat aquest recital, em fa esgarrifar escoltar el silenci amb què el públic escolta devotament, com en una església -recordo que era un pavelló d'esports- les traduccions de les cançons que Raimon, pacientment, fa de totes elles abans de cantar-les; les reaccions a les frases que impliquen lluita que ja al començament del disc ens les mostren amb els crits de llibertat i amnistia que reben el cantant. Raimon va desgranant les seves cançons, pròpies i dels poetes que s'estima, Espriu, Timoneda, i la gent escolta i demana més i més,es troben en una illa de llibertat i ho saben...encara que sigui una fal·làcia, perquè la veritat era que el cap de la policia que controlava el recital va a estar a punt de gasejar el local per interrompre aquell escàndol que s'estava produint davant seu (crits contra el rei i "vives"a favor de la república entre altres coses), sort de la companya d'en Raimon, Anna-Lissa, que amb sang freda va convèncer al policia del fet que fora millor consultar els seus caps abans de procedir. El recital segueix sense pauses i el públic demana més i més, Raimon els diu que l'agradaria poder fer els quatre recitals previstos i que el millor seria acabar amb tranquil·litat. Ho fa amb l'himne que el públic acompanya: Diguem no.


Tot i això, l'informe del comandament policial va fer que el ministre d'informació d'aquell temps, senyor Manuel Fraga Iribarne, prohibís els altres tres recitals previstos i això es reflexa a la portada del disc.

Ara, mentre escolto a través del passadís les cançons que m'acompanyen al temps que escric em venen aquella ràbia i força que sentia aleshores ja que avui encara no hem pogut superar aquella opressió que sentíem llavors per la llosa del franquisme i ara per la del neo-liberalisme que ens priva dels drets més bàsics només per aconseguir uns minsos beneficis a costa nostra, portant-nos de nou al servilisme que creiem haver deixat enrere, la pena és que ens han domesticat tant que les veus ja no són majoritàries, només criden aquells que realment senten la pressió damunt d'ells, els altres miren cap un altre costat no fos cas que n'encomanessin.

En fi, escolteu el recital, val la pena!

 

Pink Floyd, "Dark side of the Moon"

"Seus relaxat amb els auriculars i escoltes el batec que sona més perceptible mentre es barreja amb una veu incorpòria escocesa que diu: "I've been mad for fucking years" i un riure maníac interromput pel so d'un helicòpter que passa d'una oïda a l'altra, xocant alhora amb un crit femení per acabar apagant-se entre el ritme lent i les guitarres suaus de "Breathe". No obstant això, quan has aconseguit relaxar-te, de sobte canvia de marxa i et sents atrapat en un ritme ràpid de hit-hat i un riff electrònic mentre veus, passos, sorolls i altres sons travessen de banda a banda el teu cap. Tot seguit es produeix una explosió sorda i més passes que corren i quan aquests s'apaguen s'escolta el tic-tac tranquil·litzador d'un rellotge que ens amanyaga per esclatar tot seguit en una cacofonia d'alarmes que ens alteren i ens porten a les pesades i esgotadores guitar chimes de "Time"...I passat tot això només portem 8 minuts de l'àlbum; manquen 34 més encara."

Bé, són moltes les pistes i de ben segur que molts hauran endevinat que estic parlant de l'àlbum de Pink Floyd: Dark side of the Moon", el conceptual de més èxit que s'ha produït fins al moment. Sí ja sé que és una afirmació massa categòrica, però si tenim en compte que, quaranta i pocs anys després de la seva aparició, encara es venen gairebé un quart de milió de còpies cada any... no li'n sobren raons, oi?

Portada original. Tots els components del grup la trobaren encertada.

Llegiu aquesta ressenya que fa del disc el biògraf de la banda.

L'àlbum consumat de Pink Floyd, "Dark side of the Moon", s'acosta a la perfecció. Combina els talents individuals dels integrants del grup en un marc conceptual innovador. El disc gira al voltant de les pressions de la vida moderna i la bogeria, i la potent dinàmica sonora realça les imatges en contrast amb les cançons (llum i foscor, nosaltres i ells), però la banda opta per mantenir les coses senzilles i austeres , com la música, molt centrada i per això accessible i atemporal.

 L'impacte dramàtic de l'àlbum s'intensifica mitjançant els diversos efectes sonors integrats en el ritme de les cançons: el batec i el riure maníaca al principi de "Speak to me"; la cacofonia de rellotges al principi de "Time" i, per descomptat, el so de les monedes, el salt entre altaveus i les caixes registradores de "Money", un dels himnes més coneguts de Pink Floyd.

 La guitarra de Gilmour proporciona una identitat instrumental superior a la banda (sobretot en el sol de "Time"), però el grup sencer sona aquí més unit que en cap altre àlbum. Dit això, els Pink no van tenir inconvenient a recórrer a altres músics que poguessin aportar alguna cosa més: l'angoixant veu de Clara Torry en "The great gig in the Sky", potser la cançó més seductora sobre la mort que s'hagi escrit mai, ho aconsegueix sense cap dubte. Com també ho aconsegueix el saxofonista Chris Parry amb el seu estrident només a "Money" i la seva contribució més moderada en "Us and Them".

 La producció de "Dark side of the Moon" va suposar un enorme esforç, però posseeix una vitalitat que segueix emocionant.

(Tret del llibre: "Pink Floyd: tras el muro" de Hugh Fielder, editat per Ed. Blume-2015) La traducció catalana és meva.

I ara només resta una cosa: Gaudiu-lo!