Pink Floyd, "Dark side of the Moon"

"Seus relaxat amb els auriculars i escoltes el batec que sona més perceptible mentre es barreja amb una veu incorpòria escocesa que diu: "I've been mad for fucking years" i un riure maníac interromput pel so d'un helicòpter que passa d'una oïda a l'altra, xocant alhora amb un crit femení per acabar apagant-se entre el ritme lent i les guitarres suaus de "Breathe". No obstant això, quan has aconseguit relaxar-te, de sobte canvia de marxa i et sents atrapat en un ritme ràpid de hit-hat i un riff electrònic mentre veus, passos, sorolls i altres sons travessen de banda a banda el teu cap. Tot seguit es produeix una explosió sorda i més passes que corren i quan aquests s'apaguen s'escolta el tic-tac tranquil·litzador d'un rellotge que ens amanyaga per esclatar tot seguit en una cacofonia d'alarmes que ens alteren i ens porten a les pesades i esgotadores guitar chimes de "Time"...I passat tot això només portem 8 minuts de l'àlbum; manquen 34 més encara."

Bé, són moltes les pistes i de ben segur que molts hauran endevinat que estic parlant de l'àlbum de Pink Floyd: Dark side of the Moon", el conceptual de més èxit que s'ha produït fins al moment. Sí ja sé que és una afirmació massa categòrica, però si tenim en compte que, quaranta i pocs anys després de la seva aparició, encara es venen gairebé un quart de milió de còpies cada any... no li'n sobren raons, oi?

Portada original. Tots els components del grup la trobaren encertada.

Llegiu aquesta ressenya que fa del disc el biògraf de la banda.

L'àlbum consumat de Pink Floyd, "Dark side of the Moon", s'acosta a la perfecció. Combina els talents individuals dels integrants del grup en un marc conceptual innovador. El disc gira al voltant de les pressions de la vida moderna i la bogeria, i la potent dinàmica sonora realça les imatges en contrast amb les cançons (llum i foscor, nosaltres i ells), però la banda opta per mantenir les coses senzilles i austeres , com la música, molt centrada i per això accessible i atemporal.

 L'impacte dramàtic de l'àlbum s'intensifica mitjançant els diversos efectes sonors integrats en el ritme de les cançons: el batec i el riure maníaca al principi de "Speak to me"; la cacofonia de rellotges al principi de "Time" i, per descomptat, el so de les monedes, el salt entre altaveus i les caixes registradores de "Money", un dels himnes més coneguts de Pink Floyd.

 La guitarra de Gilmour proporciona una identitat instrumental superior a la banda (sobretot en el sol de "Time"), però el grup sencer sona aquí més unit que en cap altre àlbum. Dit això, els Pink no van tenir inconvenient a recórrer a altres músics que poguessin aportar alguna cosa més: l'angoixant veu de Clara Torry en "The great gig in the Sky", potser la cançó més seductora sobre la mort que s'hagi escrit mai, ho aconsegueix sense cap dubte. Com també ho aconsegueix el saxofonista Chris Parry amb el seu estrident només a "Money" i la seva contribució més moderada en "Us and Them".

 La producció de "Dark side of the Moon" va suposar un enorme esforç, però posseeix una vitalitat que segueix emocionant.

(Tret del llibre: "Pink Floyd: tras el muro" de Hugh Fielder, editat per Ed. Blume-2015) La traducció catalana és meva.

I ara només resta una cosa: Gaudiu-lo!